La meva llengua?, per Mireia Serra

foto MireiaEl que em proposo fer aquí no és una reflexió sobre la llengua catalana. És una reflexió, en català, sobre la llengua. De la mateixa manera que les classes de psicomotricitat i llenguatge que faig aquí a Dinamarca no són classes de català sinó classes en català. La diferència entre una cosa i l’altra és gran, i s’articula a partir de dues maneres diferents de concebre la llengua, i en definitiva, és clar, a partir de dues maneres d’entendre el món.

L’una implica un exercici de separació i objectivització de la llengua, en el qual la llengua esdevé un objecte separat del subjecte que la fa servir, i es presenta com a sistema estàtic que es pot aprehendre, incorporar i reproduir. La llengua és aquí un sistema de possibilitats limitades, pre-determinades i mantingudes, a recer de qualsevol influència substancial per part del (cos del) parlant, (cos de) l’oient o la situació. Com a sistema complet i definit en un espai que imaginem com a neutral, la llengua es pot assolir i posseir, i per tant també es pot instrumentalitzar. Aquesta és una llengua que circula de fora a dins, i de dins a fora, carregant les grans veritats del món i els secrets de l’ànima.

Aquest exercici de separació i tematització es fa possible en la mesura que acceptem com a necessària la lògica dualista junt/separat, lògica relacional amb la qual pensem el món en una societat occidental regida per l’individualisme. Aquesta lògica desposseeix l’individu de la seva dimensió en comú i l’obliga a l’autosuficiència, ens explica la Marina Garcés en el seu llibre Un mundo común. És la mateixa lògica que desencadena el problema de la consciència separada del cos, i converteix el cos en objecte d’anàlisi separat del subjecte analitzador. La ciència, que es proposa l’objectivitat com a ideal, estableix un cos-objecte que es pot disseccionar “des de fora”. Aquest cos-objecte és també el servidor humil de l’intel·lecte, que cuidem i mantenim tant com podem perquè ens destorbi el mínim possible i ens permeti dedicar-nos a les coses “realment importants”, i també el cos-objecte de desig i de consum, que mirem de transformar al ritme de les demandes del mercat.

La segona manera de concebre la llengua implica un exercici de resistència a aquesta lògica dualista que articula contraris com junt/separat o dins/fora. Aquí la llengua no entra i surt, sinó que continua. És la llengua en constant transformació, creada i recreada per uns cossos que no atrapen espais interiors i privats, perquè estan immersos en el món de forma indestriable: un sistema de possibilitats infinites que situa els parlants i els oients sempre i de forma insistent en els límits de la llengua, allà on la llengua deixa d’anar en majúscules i es desfà, per canviar de forma. De la mateixa manera que els músics, els ballarins o els pintors toquen, ballen i pinten per anar definint el que és la música, la dansa i la pintura, els parlants i els oients parlen i escolten per anar definint el que és la llengua. Aquesta és una llengua que es resisteix a les conclusions, i als exercicis d’inclusió i exclusió.

No cal dir que personalment simpatitzo molt més amb aquesta segona opció. La llengua, igual que el cos, és un tros de món. No comença ni acaba en si mateixa, sinó que és vincle. I igual que el cos, la llengua ens recorda que allò que sabem personal i íntim és, pel fet de ser-ho, col·lectiu —de ningú i de tothom a l’hora. No ens en podem apropiar, ni tampoc desprendre-nos-en, com qui fa anar una bicicleta. És tan absurd prohibir-la, com defensar-la, perquè no ens pertany. En tot cas, som nosaltres que li pertanyem a ella. Una llengua es pot temptejar i compartir, i no cal dir que tothom, sortosament, ho fa de manera diferent i única. Com que és un tros de món, la llengua no fa de mirall del món, oferint descripcions exactes del que hi ha “a fora”. Fer llengua és fer món, i establir amb paraules la intensitat de cada esdeveniment.

Això ens porta al principi. Les classes en català que faig aquí a Dinamarca són classes de consciència corporal en català. El que a mi em resulta interessant és acompanyar aquests nens en un procés que els porti a estar cada vegada més presents i comunicatius, i més connectats a la sensació. Connectant amb la sensació, que és el punt de trobada entre aquest cos i aquest món —que de cap manera podem separar—, fem possible el moviment creatiu, el pensament creatiu i el llenguatge creatiu. Quan ens remetem a aquestes sensacions, obrim possibilitats de llenguatge noves i més que aprendre la llengua, l’anem transformant.

 

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra, llicenciada en Psicomotricitat per la UCC (Hillerød, Dinamarca) i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional relacionada amb la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina. Actualment viu a Copenhaguen, on imparteix classes de Psicomotricitat i llenguatge en català a nens de famílies catalano-daneses (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk), imparteix entrenaments físics Body Weather i treballa en un projecte de recerca centrat en el treball de la consciència corporal com a vehiculador del pensament creatiu i del llenguatge creatiu.

Anuncis

2 pensaments sobre “La meva llengua?, per Mireia Serra

  1. Lisbet Guhle

    I am looking for a teacher/course in Catalan. Could that be you?
    Best regards
    Lisbet (40 21 13 54)
    PS I speak Danish, English, Spanish.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s