“El bilingüisme suscita molta enveja”

 ISABEL PUIGDEVALL SERRALVO.

DUES FILLES (2007 I 2009).

VIU A SARAGOSSA (ESPANYA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I ITALIÀ.

Hola Isabel. T’estrenes com a mare de patufets que viuen el català en minoria, però, en aquest cas, sense sortir de la Península (riu). De fet, viviu només a dues hores de Barcelona.

Sí, a Saragossa. Aquí és on van néixer les nostres dues filles: la Martina, que té 6 anys, i la Giulia, que en té 4.

20140209_121247   Però a casa no només es parla català i castellà…

No. La meva parella ve d’Itàlia i funcionem de la següent manera: quan hi sóc tota sola, només parlem en català; quan hi som tots quatre, en italià.

Per què?

Perquè amb el meu home sempre hem parlat en italià: ens vam conèixer a Itàlia, on vam viure, i sóc incapaç de parlar-li en català o castellà. Ell l’entén, el català, però no el parla; i sempre es dirigeix en italià a la Martina i la Giulia.

Però tu també et dirigeixes en italià a les nenes?!

Sí, perquè vaig viure nou anys a Itàlia, on el vaig conèixer, i s’ha convertit gairebé en la meva tercera llengua: em sento totalment trilingüe (català, castellà, italià). Passo d’una llengua a l’altra com si res i faig frases barrejades de català i italià. La majoria de vegades, però, no penso quina llengua estic utilitzant.

Per tant, les vostres filles dominen sobretot el català i l’italià.

No, el que domina és el castellà perquè vivim a Saragossa. Pensa que des de les nou del dematí fins a les cinc de la tarda estan en un ambient únic i exclusivament castellà. A més, quan després van a jugar al parc, els amics que hi trobem són sobretot castellans i jo llavors parlo a les meves filles en castellà perquè el context és castellanoparlant.

Ostres, per tant no utilitzes pas el mètode que fins ara més ha predominat entre els entrevistats, el mètode OPOL (one person one language)!

No. Jo utlitzo una llengua en funció del context: català, castellà o italià. Aquesta és la meva filosofia.

I en quina llengua et contesten, en cadascuna?

Responen sobretot en castellà. Jo no les obligo a parlar-me en català. Em contesten sovint en castellà i de fet durant un bon temps estava convençuda que no el sabien, el català. Fins que un dia la Martina estava amb els seus cosins i de sobte va començar a parlar-los en català. Em va sorprendre! Clar que va deixar anar alguna paraula en castellà i encara ara segons quina li costa i se la inventa o recorre a la llengua que més coneix. Però intenten les dues parlar-lo i es fan entendre. La petita, de 4 anys, encara no el parla tant; amb l’italià, per exemple, ens va passar que no el parlava gP1050960ens, si bé l’entenia. L’estiu passat vam estar un mes i mig a Itàlia i la Giulia va tornar només parlant en italià. Li va durar un parell de setmanes. Ara bé, hi ha coses que segueix dient en italià com “io voglio”… o italianitza els verbs. No es recordava del verb mangiare i va dir: “io voglio comere”. La Matina, per exemple, no recordava la paraula “forat” i va agafar la paraula “buco”, en italià, i la va catalanitzar: “ se m’ha fet un ‘buc’”. Jo ho vaig entendre de seguida, però qui no sàpiga italià… El que em sembla molt curiós és que de manera automàtica han entès trets que defineixen cadascuna de les llengües. Com això: treure la “o” final per a una paraula catalana o afegir-hi una “e” per a un verb italià. Els surt de dins, evidentment no ho han tret d’enlloc.

I què fas en aquests casos?

Quan estan parlant en una llengua i no la utilitzen correctament, les corregim.

I la teva família és només catalanoparlant…

A casa a Catalunya només parlem en català, si bé és curiós perquè la meva mare és andalusa, però va venir a Catalunya amb 12 o 13 anys… i ara s’ha tornat molt de la ceba (riu). És una andalusa súper convertida: catalana total. Ella els parla en català a les nétes. 

Esteu a dues hores de Barcelona. Entenc que hi aneu sovint…

Les vacances llargues, com Setmana Santa o les d’estiu, les fem a Itàlia, al sud, a prop de Bari perquè ens costa arribar-hi. Les vacances curtes, els ponts, a casa dels meus pares.

Doncs a Saragossa sí que en deveu tenir, no, de catalans?

Hi ha una família amb el pare de Mallorca i també parla en català amb la seva filla; l’altre dia em comentava que la Martina li havia respost en català… i jo li explicava que a mi no em passa, que em contesten en castellà. En general, no, no coneixem a d’altres famílies catalanes. Aquí a Saragossa, el que passa sovint és que fins i tot sabent que algú altre és català, en un entorn castellanoparlant ens comuniquem en castellà. Crec que el passa al català és que, com que ja hi ha el castellà, no és del tot necessari… si bé l’accent ens delata.

Us delata… i està ben vist? Mal vist?

El bilingüisme suscita mooolta enveja. Conec gent que realment hi està obsessionada i que comenten que prefereixen que abans parlin bé l’anglès que no pas les matemàtiques. Jo sempre trec importància a la qüestió, dient que les tres llengües són molt semblants…. preferiria que fos bilingüisme amb l’anglès…! Però vaja, tothom coincideix en què les nostres filles tenen molta sort: el bilingüisme està molt acceptat. 

Comentes que les tres llengües són molt iguals, també els ho sembla a les teves filles, vull dir, són conscients de parlar llengües diferents?

La Giulia, la petita, no n’és tan conscient… però la Martina sí que comenta: P1050980“això és així en català, això és així en castellà…”. El que els passa és que barregen moooolt, possiblement perquè les tres s’assemblen molt. Però això també em passa a mi. A més s’hi afegeix la dificultat dels falsos amics. Els mitjons en italià es diuen “calze” i les calces en català no són mitjons i per tant, les confonen.

I com entenen les identitats?

Quan som allà i senten que es refereixen a Espanya, la Martina per exemple salta: “ei, iaia, que Espanya és a casa meva, eh…!” (riu) Tots van acabar rient. Per a ella Catalunya és a casa els avis i Espanya és aquí, on viu ella. Amb Itàlia… crec que no s’hi identifiquen tant. Sap l’italià i té molt contacte amb els avis, amb qui parla cada dia, però no crec que s’hi identifiqui. Ella s’identifica amb Espanya, perquè hi ha nascut i és casa seva.

En quin idioma llegeix la Martina?

La Martina porta una mica de retard comparat amb els seus companys de classe, trobo, suposo que degut al fet que té tres llengües en lloc d’una. Però per voluntat nostra només li hem introduït la lectoescriptura en una llengua: el castellà. Volem esperar fins que el tingui assolit perquè veig que té certa dificultat llegint en castellà. A més, el català el trobo molt més difícil que el castellà. Tot plegat, ens ha semblat que serien obstacles en el procés d’aprenentatge.

I les pel.lícules o dibuixos animats?

En qualsevol de les llengües. Penso que no li donen tanta importància: estic convençuda que després de veure’ls o d’escoltar un conte o una història, si els pregunto en quina llengua era no sabrien dir-m’ho. Ja veurem com serà a l’hora de llegir. En anglès no volen veure les pel.lícules perquè diuen que no l’entenen. Aquí no tenim gaire contacte amb TV3, ja que la veiem a través d’Internet. Només s’ho miren quan són a Catalunya.

Entenc que amb la música passa el mateix.

Exacte, és com si la llengua passés en segon terme, acaba sent un instrument, no hi donen tanta importància i es fixen en el contingut.

…i entenc que entre elles parlen sobretot castellà.

Sí, si bé hi col.len sempre alguna expressió o paraula en altres llengües perquè és en l’idioma que l’han apresa. Per exemple: “Martina sei monella porque no me dejas esto …”

Per cert, com és que vau canviar Italia per Saragossa?

Per feina. El meu marit hi va trobar feina i va venir-hi primer. Jo llavors treballava a Milà… i un any després vaig venir cap aquí: ell és enginyer en Telecomunicacions i jo sóc programadora. De fet, estem oberts a anar-nos-en anywhere in the world si sorgeix una oportunitat.

Què trobes a faltar de Catalunya?

Trobo que es pot veure més o menys igual a tot arreu. Ara bé, si trobo a faltar alguna tradició perquè potser no podem desplaçar-nos-hi, doncs la celebro aquí, com els panellets. Com que vaig viure molts anys a Itàlia, el que sí que és tradició a casa nostra és que divendres ens fem la pizza. Jo preparo la massa i quan el llevat ja ha pujat, els dono un troç de massa i se la prepara cadascuna com vol. Ah! I el curiós és que el 23 d’abril, a Saragossa és festiu, per tant molts Sant Jordis els hem passat a Catalunya i elles coneixen molt bé la llegenda, i el llibre i la rosa… i quan tornen aquí ho expliquen a tothom.

I en Patufet, que el coneixen?

I tant, va ser un dels primers contes que els vaig explicar i els encanta!

Ara ho comentaves de nou, que has viscut molts anys a Itàlia. Tants anys fora han modificat el teu sentiment d’identitat?

Abans ho pensava. Quan vivia a Itàlia, em sentia catalana i tenia el fort sentiment que havia de tornar a Catalunya. Ara bé, quan tornava a Catalunya m’adonava que res era com el que jo tenia al cap. Que tot canvia. Ara mateix, Catalunya ja no és casa meva, cosa que no vol dir que no m’hi senti bé. Tampoc és Itàlia, casa meva, si bé podria viure-hi. Ni Saragossa, on més em costa que ho sigui. Catalunya és casa meva de quan era petita. Ara em costaria viure-hi, si bé és un moment molt especial, amb tot el procés independent. M’agradaria que Catalunya ho fos.

Els n’hi parles a les teves filles?

No, no hem entrat en matèria perquè no sé si ho arribarien a entendre, ja que per elles Catalunya i Espanya ja són coses diferents. El problema és quan en parlen amb els coP1050961mpanys…. (riu) Encara són petites. Em temo que més endavant sorgiran les discussions… a no ser que llavors Catalunya ja sigui independent. Jo sí que en parlo amb els meus companys de feina. Quan ho pregunto al meu marit, em comenta que no entén els motius pels quals els castellans s’hi neguen… però potser el tinc massa influenciat: l’he catalanitzat massa (riu). Aquí, com et deia, si et senten parlar català, et miren, et reconeixen i ho veuen positiu. Però si et senten parlar de política, es posen totalment a la defensiva. Pel fet que a la Franja hi ha gent que parla català, aquí hi ha qui té por que en cas de tenir una Catalunya independent reclamin annexionar-s’hi.

I, ja per acabar, què et sembla Patufets al món?

Molt interessant. Hi veus històries molt curioses de gent amb qui em sento molt identificada.

FOTOS: Isabel Puigdevall Serralvo

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s