“Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

PAUL (O PAU!) I GEMMA VAN DER VOORST.
DOS FILLS I UNA FILLA (2001, 2004 i 2008).
VIUEN A VOORSCHOTEN (HOLANDA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I HOLANDÈS.

Ara em preguntava si en tu reconeixeria un dels teus germans. El vaig conèixer fa molts anys. Va ser a Barcelona, a l’avinguda Gaudí. Ho recordo perquè vam parar a prendre un cafè en un dels restaurants de l’avinguda, i el cambrer era argentí. El teu germà, en Gerard, li va dir el que volia en català i el cambrer ens va dir que no ho entenia, així que en Gerard va improvisar en castellà. I recordo la meva sorpresa inicial abans d’adonar-me que, és clar, si un parla en català a casa i creix allà on el castellà no es parla, no té per què saber-lo.
P: Sí, ell poc s’ho devia pensar que necessitava el castellà a Barcelona….
Sí… i poc m’ho pensava jo aleshores que la meva filla es trobaria en la mateixa tesitura anys després!
P: I tant. Mira, ara arriba la Gemma amb el tè.
G: (Riu) … El tè del vespre! És que avui anem més tard. Acabo de portar la Paula al llit i amb això qua demà comencen les vacances i volem a Catalunya…
Quines vacances són?
G: Ara són les de la neu, que en diuen. Aquí les vacances es fan repartides durant tot l’any, i no només a l’estiu com a Catalunya. Aquí és cada sis setmanes més o menys, no, Pau?
P: Si…
Mira, un dubte que tinc: és Pau o Paul? Perquè la teva cosina em parla d’en Pau però també en algun e-mail he llegit Paul…
P: Els catalans em diuen Pau, i aquí a Holanda em diuen Paul. Com vulguis…
D’acord, però la idea va ser que hi hagués aquesta versatilitat en el nom o la cosa va anar sorgint…?
P: Dona, jo estic batejat com a Paul però a Amer sempre he estat en Pau…
G: De fet, però, en holandès Paul sona Paul i no pas Pol. I la teva mare de vegades et diu Pau i de vegades Paul… (riu), però jo sempre li dic Pau.
(Riu) Doncs ara que ja tinc el nom clar, parlem de la vostra família que em té ben interessada. En podríem escriure un llibre de tanta connexió catalano-holandesa! Perquè la teva mare, Pau, entenc que marxa d’Amer cap a Holanda per amor…
P: Sí.. Als 60 els meus pares es coneixen a Lloret de Mar estant de vacances. Després continuen el contacte a través de cartes en francès durant uns 7 o 8 anys. Finalment es casen… La meva àvia no s’ho veia això que la filla li marxés a Holanda…
G: La filla de l’alcalde marxava!… perquè el seu avi era alcalde, i a més era la gran, la pubilla…
P: … sí, sí.. es van casar a Amer, venir cap aquí i jo vaig nèixer a l’any 70.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

I després de tu, uns quants germans més… 6 en total!
P: (Riu) Sí, família nombrosa!
(Riu) No vull ni pensar el que això representa en bitllets d’anada i tornada…
G: (Riu) No… però no anaven en avió, eh? Com anàveu?
P: Sí, també en avió… amb totes les comoditats de transport. En bus, en tren… en cotxe no, però.
Moltes hores i converses. I entre els germans en què parleu?
P: Holandès… la mare ens parlava en català i nosaltres contestàvem en holandès.
I la teva mare amb el teu pare, parlava holandès també?
P: Al principi, em penso, el francès… El meu pare anava a classes de castellà, i més endavant que el meu pare podia escoltar…
G: .. entendre…
P: … entendre! Podia entendre el català, aleshores la mare li parlava català. I el meu pare contestava en castellà o holandès. Ell no en sabia tant, de català…
G: … també va ser per ell un xoc, oi? (riu)
P: Sí. Un any que es van trobar a Barcelona, el meu pare va fer dues setmanes de classes de castellà a la universitat. I després es va adonar que tothom parlava en català a casa de la mare. Un xoc per a ell.
(Riu) En canvi, vosaltres portàveu el català millor, no? Els estius a Amer…
P: Sí, passàvem quatre setmanes a l’estiu. Casal d’estiu, excursions amb els tiets, la colla d’amics… al cap i a la fi Amer té 2.000 habitants així que anàvem tots amb la mateixa colla d’amics. Fèiem vida allà, i ens agradava…
G: I els agrada. Pensa que totes les festes majors, quan arriben els “holandesos”, bueno…. Estan molt integrats!
P: Dona, pensa que eren els 80 i 90… Ara hi ha més persones d’arreu del món, però aleshores “venien els holandesos”.
I tant… si jo que només anava al poble de ma mare, a l’Aragó!, a l’estiu i ja deien “han llegado los catalanes”. Vosaltres éreu molt més exòtics, on vas a parar!
P: Imagina!
I quan éreu allà, no canviàveu la llengua entre els germans?
P: No, allà parlàvem holandès també. … La primera setmana fins i tot ens costava de canviar el xip, de parlar el català. Després ja era més fluid. Però entre nosaltres continuàvem en holandès…
G: … i la iaia, que no us entenia…
P: Sí, dona.. i a vegades ja ens convenia de parlar en holandès!
(Riu) La llengua secreta!
P: (Riu) Sí!
Gemma, i fent un fast-forward… per a tu no tan secreta, perquè tu abans de conèixer en Pau ja havies estat a Holanda…
G: Sí, jo al 95 faig un Erasmus al nord d’Holanda. El primer contacte amb el país… amb l’holandès, malgrat que a l’hospital on feia les pràctiques jo parlava en anglès.
Així aleshores no coneixes en Pau, és més endavant que us coneixeu?
G: Sí, allà tinc més contacte amb comunitat internacional. Amb en Pau ens coneixem tres anys més tard, i a Catalunya… a Camprodon. Un cap d’any que tu estaves de vacances a Amer i vau pujar amb la colla a Camprodon. Jo li dic un parell de paraules en holandès, ell és català-holandès… i així comença la nostra història d’amor! (riu)
(Riu) Així que la relació al principi és a distància també?
G: Sí, per telèfon, cartes i… també internet. I al 99 ja vinc definitivament a Holanda, i vivim junts. Busco feina, etc. I un any més tard ens casem a Catalunya.

Les dues catalanes a Holanda.

Les dues catalanes a Holanda.

Ja és curiós, primer la mare, ara la dona… Alguna vegada ha sortit en converses a la pàgina, que són les dones sobretot les que marxem…
G: … bo, en el nostre cas vam intentar tornar a viure a Catalunya! (riu)
P: Però l’intent va fer fallida…
Vau tornar?!
P: Si, al 2006 hem tornat…
G: Jo he tornat, tu has anat! (riu)
P: Sí… tu has tornat. I és que sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem. Al 2006 ja teníem dos fills i la vida muntada aquí, però també teníem el motor d’intentar una tornada, que eres tu..
G: Sí, jo ho volia intentar, de viure a Catalunya…
P: Jo vaig trobar feina allà, per una empresa holandesa… Això era una mena de condició: trobar feina.
G: Abans de marxar!
P: Sí… així que fins al 2009 vam viure allà. I vistos els dos llocs, per a mi aquí el panorama era millor… en el nostre cas. I aleshores vam decidir de tornar. Ho vam intentar però…

Voorschoten

Voorschoten

Millor en quin sentit?
P: A veure… hm, el mercat laboral, la situació social, també les ajudes del govern… Aquí el govern, diguem-ne, protegeix més a la gent, ajuda.
G: També paguem més impostos, però a la llarga tens més recursos, més avantatges. També ens va passar que quan vam anar a viure allà no teníem pas 20 anys, estàvem en els 30 i escaig i amb dos fills. I és clar… a veure, no ens va costar perquè jo vaig trobar feina i ell treballava, els nens es van integrar bé, en Marc va començar l’escola allà… Va anar tot bé, no? De fet, estic contenta d’haver-ho fet perquè quan anem allà, ells tenen ja amistats fetes . Però, el que et deia és que potser si comences més aviat, com a parella, tens per endavant més un futur… i nosaltres vam començar més tard. I ja ho teníem tot muntat a Holanda, ja sabíem com funcionava… I jo entenc el punt de vista d’un holandès. Nosaltres allà no tenim res organitzat, mentre que aquí ja ho està tot: la pensió… Aquí tens més recursos i més avantatges socials, i els salaris també són més alts. Ara que també trobes a faltar altres coses: a nivell cultural, a nivell ambiental… Jo sempre dic que el país ideal no existeix.
P: El que sí que era bo allà era l’ensenyament. L’ensenyament està bé. L’escola primària, comparada amb Holanda, a Catalunya estava molt bé. També hi ha més activitats… fas més vida a fora. Més social… I el temps ajuda: les temperatures són més agradables.
G: Per a mi també l’intent de tornar a Catalunya, arrel de l’arribada dels fills, és un moment de reconnectar amb la identitat.. I jo em quedo amb això, amb el fet d’haver intentat tornar, perquè si no, no sabria com hauria estat. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
I ara que parlem d’identitat, Pau, tu t’hi reconeixes en els teus fills, en aquesta dualitat catalano-holandesa?
P: No… a veure, jo és que sóc holandès. Sí que en ocasions m’adono que sóc mig català i mig holandès. Sobretot quan sóc a Catalunya, però la vida està feta del dia a dia i en la rutina jo sóc i funciono com un holandès més. De fet, en el tren de camí a la feina passo per l’aeroport de Schiphol i m’agrada topar amb turistes catalans. Ara bé, m’adono que jo als seus ulls sóc un holandès més… no s’ho pensen pas que els entenc! (Riu)
I què va dir la teva mare, Pau, en saber que estàveu junts?
P: La meva mare suposo que estava contenta. I també el meu pare.
I a més la teva sogra, Gemma, es pot posar en la teva pell, no?
G: Sí… Mira, de fet, a ells els va saber molt greu quan vam marxar a Catalunya, sobretot al teu pare, Pau. En canvi la teva mare sí que ho podia entendre… alguna vegada m’ho havia dit que quan ella estava aquí, la teva àvia li va dir “ara ets aquí i et quedes aquí per sempre”… (Riu)
P: I de fet mon germà sí que viu a Girona, casat amb una noia d’Amer…

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

Com es diuen els vostres Patufets?
G: Marc, Joaquim i Paula… vam intentar tres noms que sonessin bé en els dos idiomes. Entre ells parlen holandès. I quan estem de vacances a Catalunya, les primeres setmanes els costa una mica però després ja es llancen en català. El que el parla millor és en Marc… En Joaquim en sap però li fa més por de no fer-ho bé, i la Paula, que és l’única dels tres que va nèixer a Catalunya, també s’espavila bastant tot i que és la que menys contacte ha tingut amb el català. Va viure-hi sis mesos però… Ma mare sempre diu “aquesta catalana resultarà que és la més holandesa de tots, i mira que la vaig ben estimular els primers mesos!” (Riu)
Així que tu els parles en català, Gemma, i ells et responen en holandès?
G: Si, jo els parlo català… però de vegades també en holandès…
P: Jo sobretot en holandès… i tu, darrerament, els parles també només en holandès…
G: (Riu) És que es fa difícil seguir en minoria..
P: (Riu) Si, però tu en holandès fas faltes i aleshores ells també les fan…
G: (Riu) Però jo ho entenc… quan vivíem allà, tu tampoc parlaves exclusivament l’holandès, Pau. Agafaves el ritme i et passaves dies parlant en català. A veure, aquí a casa em costa menys però quan sóc al carrer o a l’escola, situacions així on hi ha gent que no parla català i no ens entendrà… o si vénen amics a casa a jugar… Ara bé, amb els meus pares que ara estan jubilats i vénen més sovint, sí que fan més intensius de català. I avui els he dit: “ara, així que arribem a Catalunya, res d’holandès, eh?” I en Marc m’ha dit “mare, si parles l’holandès, m’has de pagar un euro!” (Riu)… Espera, que el vaig a cridar…

G: Mira, aquí et porto en Joaquim… és el més holandès de tots en tots els aspectes! (Riu)
P: Saps qui és aquesta noia? És una amiga de la Isabel…
Quants anys tens, Joaquim?
J: Deu!
I ja tens ganes d’anar a Catalunya demà?
J: (Assenteix amb el cap)
P: I qui trobaràs allà? Quins amics?
J: El Sergi, en…
Caram.. i ja t’enrecordes bé del català?
(En Joaquim s’aixeca d’un bot i surt corrent. Riures.)

I l’àvia els parla en català o holandès?
P: La meva mare s’ha acostumat a parlar en holandès amb ells.
G: (Riu) … També malament!

(En Marc apareix.)
Hola! I tu Marc, quants anys tens?
M: Dotze.
I t’enrecordes de quan vas viure a Santpedor?
M: Sí.
G: I com es deia la teva escola allà?
M: Riu D’Or.
G: Parla més alt, home, que no et sentim.
M: (Crida) RIU D’OOORR!
G: Veus, la erre catalana la diu bé… ai, no em piquis! (riu)… és que els holandesos la erre no la diuen bé… A més ens ha sortit molt futbolero, i soci del Barça! Juga al nivell alt de la sel·lecció d’aquí el poble..
I en quina posició jugues?
M: Defensa.
P: Com en Puyol!
G: I fa poc em va dir “mare, quan siguin vacances al maig, jo vull anar sol amb l’avió cap a Catalunya”, i la meva mare es va posar contenta… “el meu nét vol venir!” A mi em va fer il·lusió, que sortís d’ell…

El dia del casament del germà del Pau.

El dia del casament del germà del Pau.

I ara que parlem de vacances a Catalunya, darrerament algunes famílies catalanes ens han parlat de la seva experiència d’haver portat als seus fills adolescents a l’escola a Catalunya durant una setmana de vacances escolars d’aquestes que la resta d’Europa reparteix durant l’any. I com això els havia motivat i donat una empenta al seu català. … Us ho heu plantejat?
G: Nosaltres a l’estiu ho fem més a nivell de lleure, al casal d’estiu a Santpedor… Això que dius em sembla molt interessant, però em pregunto com ho troben aquests adolescents això d’anar de vacances i trobar-se de nou seguint classes… Potser és que només feien unes hores?
Ui, doncs no ho sé…
Pau, i tu llegeixes i escrius català també?
P: El llegeixo, i quan sóc allà agafo diaris, un dia el compro en català, algun dia en castellà.. malgrat que llegir em resulta més fàcil el castellà perquè quan vivia allà llegia més en castellà…
G: De fet, parles millor el català que el castellà i escrius millor el castellà que el català…
Però en vas aprendre mai formalment?
P: Sí, vaig començar a Amer als estius. Durant dos anys, ma mare ens va apuntar amb un professor de català uns dies a la setmana quan tenia 10 o 11 anys. I després quan tenia 20 anys, a la universitat d’Amsterdam donaven classes de català, i allà vaig fer un curs. Vaig fer un examen i tinc un certificat per demostrar-ho! També he fet un curs de castellà.
I de llibres en català en llegeixes?
P: El meu problema és que em falta el temps per llegir, en qualsevol llengua! (Riu)
(Riu) I amb els fills, ho teniu pensat com enfocar aquest tema?
G: Jo crec que sí, que ho haurem de fer… Abans teníem el casal català dels Països Baixos, però ja no hi és. És una llàstima perquè feien moltes coses, el cagatió, etc. I ara aquí només hi ha el consulat espanyol, on sí donen classes de castellà. Hi vaig apuntar en Marc però no va voler-hi anar… Aquí a l’institut de fet comencen amb holandès i anglès, i després s’afegeix el francès.. Crec que ja anava saturat de llengües!
Amb tanta llengua i història familiar, les criatures com es defineixen?
G: Mig-mig, no Pau?
P: No ho sé…
G: Ja els ho demanarem! (Riu)
Va bé! Bon viatge demà i bona estada a Catalunya!

FOTOS: Gemma van der Voorst

Anuncis

Un pensament sobre ““Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

  1. Laia

    Quina gràcia m’ha fet llegir el vostre article… hi he vist una pila de coincidències amb la meva vida! 🙂
    Jo sóc catalana, el meu company és holandès i també es diu Paul. Ell és nascut a la Suïssa germanòfona. Vivim a la Suïssa francòfona i entre nosaltres parlem francès. Tenim dos criatures a qui parlem català, holandès i francès.
    Felicitats per tots els articles que feu, m’encanta llegir-vos!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s