“El que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs”

ANTONI FERRANDO.
UNA FILLA (1998).
VIU A PRAGA (TXÈQUIA).
A CASA PARLEN CATALÀ I TXEC.

Parlem dels adolescents, va, que comentaves a l’e-mail que ens vas enviar que a Patufets al món en parlem poc…
Sí, m’ha semblat que en parleu poc. L’experiència dels que tenim fills grandets és que cada cop són menys els teus fills, se’ls endú l’escola, les amistats, les activitats, la vida; com ha de ser. Quan arriba l’adolescència comença una nova etapa i veus que hi ha coses que ja no les podràs fer. El creixement dels fills és implacable, els plaços i les etapes no depenen de tu. L’adolescència vol dir, a tot arreu, que la teva filla és cada cop menys la teva filla, que és part del desenvolupament normal de les coses que el remolí dels estudis i les activitats se l’endugui, que es creï el seu món, etc.
anna1 Sones un xic nostàlgic…
Potser l’experència és que el que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs. Tot això es perdrà (com llàgrimes en la pluja) si la vida no la porta a Catalunya (poc probable) o si un dia no s’aparella amb algú català (encara menys probable). Tot el que pots fer ara és cuidar el que has fet: ser present i continuar oferint alguna cosa.
Així, què es podria fer per intentar seduir adolescents des d’un blog?
L’Anna, la meva filla, està del tot enganxada a una revista nord-americana per a nenes de la seva edat que es diu Rookie: parlen de música, de llibres, de tendències… en anglès. Es parla molt de llibres i ha descobert moltes coses a través de la revista, per exemple, autors com David Sedaris, molt amè i famós als Estats Units. Des que tenia 10 anys que la segueix. Té format de web, però cada any editen un annuari, el Yearbook, que és un totxo de 200 pàgines; i ella se’l llegeix tot. És la seva Bíblia. Una cosa així no existeix en català i penso que tindria molt èxit per a adolescents.
Ostres, 200 pàgines en anglès, déu n’hi do!
Sí, no té cap problema per llegir-ho, segurament no ho entén tot, però n’entén prou. Una vegada es va llegir Alícia al País de les Meravelles en txec i en anglès simultàniament, amb els dos llibres oberts: li feia gràcia comparar-ho. No ho fa normalment, va ser un cas extrem.
I en català, també carta-a-la-reina-danglaterra_9788499320519se’n llegeix 200?
Poc. Sobretot en txec i anglès. Una novel·la curta que li vaig regalar i que li va agradar prou va ser Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès. També suposo que en aquesta edat li agradaria tenir al costat un amic una mica més gran que li expliqui coses de la vida, però jo, adoptar aquest rol, no sé fer-ho…
I la música en català, no l’atreu?
No l’escolta gaire… La veritat és que jo tampoc n’estic gaire al corrent.
I la revista Enderrock, no podria ser per a una nena de la seva edat?
Només parla de música. A ella l’interessa més un tipus de revista més enfocada a una noieta que creix, perquè a aquesta edat els interessos de nois i noies són diferents.
Ara l’Anna és adolescent. Fes memòria de recursos que han estat útils per transmetre la llengua…
El fet és que cal embarcar-se en tot el que està al manual: llegir-li contes, posar-li vídeos, fer activitats. Entre els llibres i els vídeos, la lectura és molt més efectiva. Posar vídeos és 1289317194950comodíssim per als pares i distret per a la criatura, que seguirà amb la vista tot el que es mou. Però si no ha llegit paraules abans, sospito que l’efecte es perd, de manera que el millor és combinar llibre i vídeo Els grans referents en català han estat el món de Les Tres Bessones i la revista Cavall Fort. Dic “han estat” perquè ja s’ha acabat la infantesa. A Les Tres Bessones fins i tot les vam conèixer en persona: ens van ensenyar l’estudi on les dibuixaven, vam conèixer una de les bessones reals que hi treballava, etc. Es van portar molt bé i li va fer molta il·lusió. La música de Les Tres Bessones, per cert, em semblava boníssima perquè mostrava tots els gèneres musicals. També, Cavall Fort, que jo ja llegia de petit. Una vegada li va fer molta il·lusió que li publiquessin un dibuix. A més, informa, per exemple: em vaig assabentar que existien els Manel a través de la revista. Les historietes, les il·lustracions, els contes… tenen molt de nivell. Trobo qlogoue Cavall Fort és molt adequada per a l’edat que es dirigeix. Però a partir d’aquí, no hi ha cap més oferta.
Veig que l’Anna ha llegit molt. I escriure?
Això no ho hem tocat tant. M’escriu sms, com pot, amb “txequismes” (“astàs” enlloc d’estàs…). Si s’hi hagués de posar, ja ens hi posaríem… Va carregadíssima de feina, si veiessis el que fan: història del Món, història txeca dia a dia, física, química, francès, anglès… I a més va als escoltes i fa claqué i piscina… i llegeix molt, potser perquè és filla única. No li vull posar més obligacions. A qui ha d’escriure en català? A mi?
Sí. O a l’àvia, als parents…
No, perquè amb la família parlen via Skype, no estan per e-mails.
O al Facebook, acostuma a agradar als adolescents i serviria per estar en contacte, no?
Ella no s’hi ha volgut ficar, per ara.
I si hi hagués una xarxa social similar, però només en català: la seduiria?
Potser sí.
A Praga només parla català amb tu?
Sí, només em té a mi… i a la seva àvia quan parlem per Skype. Però penso que té un bon nivell de català. A vegades s’embolica, es perd quan ha de fer explicacions complicades, es passa el txec (jo el parlo, ja fa vint anys que visc aquí)… però no té cap actitud negativa vers el català.
Trobes que el seu català és tan bo com el seu txec, tenint en compte que viviu a Txèquia i que la mare és txeca?
No, la seva llengua materna és el txec. Té consciència de la vida d’allà, sap parlar el català, però no la pots comparar amb una nena adolescent de Catalunya. Suposo que de tipologies n’hi ha moltes, però en el meu cas, la seva mare és txeca, vivim aquí i jo sóc l’únic català. Això d’aquí l’absorbeix. Diferent seria potser si fóssim una parella de catalans vivint a Praga. De ben segur que pensaríem en tornar. Si els dos fóssim estrangers, seria una altra història, però si un dels dos és nadiu i, sobretot, si ho és la mare… No es diu “llengua materna” perquè sí.
En aquests casos, el que sembla que passa més sovint és que el nen o nena respongui en l’idioma del país, malgrat entendre el català. T’ha passat?
Passa i costa molt. Però ells t’entenen i has de seguir parlant-los en català. Quan estan aprenent les llengües, ben al principi, i quan comencen a dir les primeres paraules, als tres o quatre anys, és igual que no contestin: ho entenen tot, malgrat sembla que no. Senten la música de l’idioma, van escoltant paraules… anna2O almenys això et diuen, i tu t’ho creus, i alguna cosa hi deu haver, perquè a poc a poc van parlant en català. Recordo quan jo li deia verbs en segona persona i ella contestava amb verbs en segona persona, per imitació, fins que va començar a fer la primera persona. A Praga he observat bastantes parelles mixtes que porten els fills i filles a parvularis en anglès: els nens es fan llavors un poti-poti d’idiomes, ho barregen tot. Però als nens petits els és igual: ho aprenen tot. Si no contesten en català al principi, s’ha de seguir, seguir, seguir… Entendre’t, t’entendrà i de mica en mica l’anirà parlant. Sobretot si es combina amb visites a Catalunya i Skype. A mi des del principi m’ha parlat en català. Les úniques dificultats que té és que el seu domini és secundari pel fet de viure fora de Catalunya i tenir tan poc contacte amb la llengua. Però és natural que sigui així.
I parla d’identitat?
No n’hem parlat, però suposo que se sent txeca, però a més té el patrimoni de son pare. Per exemple, quan he preparat un arròs i mengem gambes, no hi ha cap nen de la seva edat en aquest país que sàpiga pelar gambes: les veuen com una mena d’insectes i a alguns els fan angúnia. En canvi, l’Anna els explica: “Però si està boníssim, mireu, mireu com es pelen!”. Aquest és el seu patrimoni i aquesta és la diferència. Té una noció de Catalunya com la terra del pare i la família del pare, centrada sobretot a Barcelona, que és d’on sóc.
Quan sou a Catalunya, passa alguna cosa similar, algun xoc cultural així? No ho sé, per exemple el fet que la gent crida més o…
Bé, és que això a mi també em molesta, després de tants anys. No sé com es pot menjar tant, cridar tant i anar a dormir tan tard. Jo ja no podria dur la vida d’allà. Però crec que no li importa massa, a ella. Viu la biculturalitat de forma molt natural, i a l’institut on va hi ha molts nens i nenes fills de matrimonis mixtos. A més els alumnes provenen de diversos barris, per tant, veu tot tipus de gent. Praga és molt internacional: “l’estrangeritat” no li ha portat mai conflictes.
I trobes que l’ha ajudada a aprendre altres llengües? Sens dubte. Aprèn francès, per exemple, i s’adona que hi ha moltes similituds amb el català: dimanche… diumenge. Hauria preferit que escollís alemany, però va voler el francès.
Per tant sap català, txec, anglès i francès…
I entén el castellà. Quan som a Catalunya el sent i tenim parents castellanoparlants que li parlen. Jo no li vaig ensenyar: quan va néixer ja em vaig preguntar si parlar-li en català o castellà; em va fer pal parlar-li en castellà. La meva decisió va ser parlar-li en català a la criatura i procurar parlar-li en el seu idioma a la mare. Entre els castellanoparlants coneguts a Praga només vaig notar comprensió en els d’origen català. Entre els altres sarcasme, hostilitat, indiferència. Cap problema. Qui es decideix pel castellà és sovint perquè la parella estrangera el sap o és el que sol aprendre. Ara l’Anna sobretot entén el castellà; contestar, ho fa més aviat en català.
Ens comentaves a l’e-mail que ara heu creat el Casal Catalanotxec: més oportunitats per a què escolti i practiqui la llengua, no?
Just l’hem creat, sí, però hi ha sobretot gent jove acabada d’arribar, tots molt brillants, la majoria científics i contentíssims de poder fer recerca aquí, suposo que deu ser l’onada migratòria fruit de la crisi. Algun dia la portaré al Casal, però Bildschirmfoto 2014-01-22 um 11.38.51 PMja veurem… Hi ha un noi català amb un nen de 3 anys… Ja veurem… L’ambaixada espanyola té oficialment més de mil persones, per tant de catalans a Praga jo suposo que n’hi podria haver fins a 150, però tothom va molt per lliure, molt a la seva. Ens trobem els dilluns regularment per fer-la petar, per organitzar sopars, per anar a veure el futbol a qui li interessi, i tenim el web per anar fent-ne difusió i crear informació documentada.
Tu a què et dediques?
Jo m’he dedicat al comerç, a la importació, i hi va haver una finestra d’oportunitat als anys noranta, fins a mitjans dels anys zero. Des de fa un temps, però, ja ho he deixat: dono classes de castellà, faig traduccions… Hi ha molta demanda de castellà com a llengua estrangera. Aquí és molt normal arribar a l’adolescència amb dos idiomes estrangers: l’anglès i un altre, perquè el sistema educatiu estableix un segon idioma estranger des de la primària.
I no et planteges tornar?
Tornar a fer què? A parlar amb qui? No sabria què fer. Tots els meus companys d’estudis ara són funcionaris i són els que es consideren afortunats. Els nascuts als seixanta vam ser la primera generació a la que van començar a dir una cosa que avui és una broma de l’APM, allò de “la juventud está muy preparada”. Catalunya és una societat tancada, no hi tens res a fer, el país no val tant la pena si no ets funcionari, si no tens una família darrere: tots els empresaris són fills d’empresaris, i això de l’emprenedoria és mentida, és una cosa que s’explica per tenir distreta la gent innocent. Aquí puc anar fent coses, la vida és més barata i tinc una filla, per tant, no puc fotre el camp així com així.
Hi aneu sovint, a Catalunya?
Un parell de cops l’any, màxim.
Les tradicions, les manteniu?
Sobretot quan era més petita: a ella li feia molta gràcia el Tió, posar-li el menjar, bastonejar-lo… I fins i tot ho vam fer amb nens i nenes txecs, a qui els ho ensenyàvem i realment al·lucinaven de contents. Ara, a Txèquia es menja molta carn, però per Nadal, peix. Ara bé, és la carpa, que 100_5839no té cap gust: a ella no li agrada gens, ja que està acostumada al peix del Mediterrani, el lluç, el rap, la gamba… Sóc jo el que trenca llavors la tradició i aquí a casa preparem alguna altra cosa. Amb Sant Jordi passa una cosa, i és que aquí la gent compra llibres tot l’any. Quan expliques que els catalans dediquem UN dia a l’any a comprar llibres topes amb un mur de perplexitat i incomprensió. Per tant no és veritat que la festa sigui exportable, si més no al món civilitzat. Diguem que el nostre Sant Jordi el limitem a l’amor i la rosa.
Veig que parles molt de cuina i gastronomia: ho consideres molt important en la transmissó de la cultura catalana.
Parlava de la importància de fer activitats: qualsevol cosa va bé, però sempre que es facin conjuntament. Per exemple pot ser l’esport. Ara bé, com que a casa no som gens d’això d’anar corrent i suant pels llocs, vam triar dedicar-nos a cuinar. La cuina permet passar molt temps junts i parlar molt. En una paraula, has d’anar comentant en veu alta el que fas. Has de dir “ara tallarem el tomàquet” perquè ella et senti dir “tomàquet” mentre agafes el tomàquet. Ella també pot tallar el tomàquet tan bon punt pugui sostenir el ganivet, i de passada aprendre què vol dir anar amb compte però sense por. Al marge d’aquesta teoria, transmetre la gastronomia catalana també em sembla important. Jo em vaig posar de seguida a cuinar perquè no m’agrada la cuina txeca.
A mi l’utopenec no em va agradar.
Si t’hi fixes, què és? Simplement, una salsitxa marinada amb vinagre. Ara, la cervesa és increïble. La cuina d’aquí fa bé la carn, però no es pot viure sense llegums, ni verdures… A la meva filla sempre li ha agradat feinejar a la cuina: fer coques, pizzes… D’olives, n’ha menjat des de petita a grapats, etcètera.
A casa passa igual, des de ben ben petits…
A més, val a dir que els beneficis de centrar-se en la cuina són molts, ho serien en nens creixent “normalment” a Catalunya. De menjar s’ha de menjar cada dia, i de cuinar no se n’acaba d’aprendre mai. Però en el moment actual, l’adolescent que dóna tanta importància al seu cos que canvia, no surt torracollons a taula, ni li passa pel cap parlar de dietes i fa el que ha fet sempre, menjar de tot, amb una curiositat infinita per noves receptes, i sabent dir això sí, això no. Per últim, però no menys important, la transició entre “jugar a cuinar” i “fer-se el dinar” és imperceptible: sense planificar res, arriba un dia en el qual, perquè tu arribes tard i ella ha arribat abans de l’escola i té gana, es fa el dinar, i tu de l’emoció ja no dines.
Digues coses que t’agraden de Txèquia100_5840.
A Praga hi ha molta vida: exposicions, teatre, presentació de llibres… Al teatre pots anar-hi a les set, a les nou-deu ser a casa, a les dotze màxim dormint. Quan sóc a Catalunya, l’hora de dinar no m’arriba mai: a les tres dinen, a les deu sopen! Uf… Els horaris catalans i espanyols se m’han fet molt difícils. Si tornés a viure a Catalunya miraria de seguir vivint d’acord amb els horaris del món civilitzat.
Però comentaves que no volies tornar… I què passaria amb l’Anna, voldria viure a Catalunya?
No n’ha comentat res, però imaginar-me, em puc imaginar qualsevol cosa! 🙂
Per cert, per la webcam veig que encara teniu l’arbre de Nadal. Nosaltres també.
Espera que encenc els llums (els encén). Ah! I també tenim el pessebre amb unes figures petites que vaig comprar a la Fira de Santa Llúcia, a Barcelona. És petitet, petitet. A casa no som religiosos. És ben bé simbòlic, per la tradició…

FOTOS: Antoni Ferrando i Gemma Terés Arilla

Anuncis

2 pensaments sobre ““El que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs”

  1. Anna Rosich Soler

    Una entrevista molt interessant. Pels qui encara no tenim fills ni vivim fora de Catalunya, de vegades és complicat posar-se a la pell dels altres en casos com aquest.

    Antoni, molts ànims! L’adolescència és una època complicada, però si des de ben petita has fet tots aquests esforços perquè l’Anna parli català i consideri Catalunya una part d’ella, segur que amb el pas del temps en veuràs els resultats. Ara és un dir, eh, però potser en aquesta època d’adolescent vol descobrir altres coses o ser més com els seus companys, però potser un dia es lleva de bon matí i té ganes d’endinsar-se en aquest món. Res del que has fet no serà pas en va.

    🙂

    Respon
  2. patufetsalmon Autor de l'entrada

    Al Facebook Quan el català és minoria, l’entrevista ha generat els següents comentaris:
    Ció: “Una vegada parlant amb la meva germana, Ella em va dir que seria trist transmetre una enyorança que és més meva que dels meus fills. Des que vaig poder “digerir” la “notícia” he viscut la cultura catalana com a meva i com a pilar de seva. Ells tenen la seva cultura i no és fàcil enntendre-la perque mai he sigut filla de pares extrangers ni mai he viscut a casa en un idioma diferent dels nens i nenes de la meva classe”.
    Marta: “L’entrevista de l’Antoni m’ha fet enyorar la meva filla adolescent abans que ho sigui i alhora me la prenc com un avís per anar pensant estratègies perquè la meva filla no s’allunyi d’una cosa que jo valoro tant com és la meva cultura. Prenc nota dels recursos que ha esmentat. Jo fa temps que intento que la meva filla participi en fòrums en català sobre els seus gustos (ella dicta, jo escric), perquè tingui un vincle amb el país més enllà del que té amb la família, però sento que ara que va a l’escola i aprèn a llegir és un moment crític”.
    Joan: “Dimonis, m’he vist jo mateix amb la meua filla d’ací a 8 anys! N’Antoni ha aconseguit coses que a mi encara em semblen quimeres, com ara que li parle en català, però entenc la seua melangia i compartisc el seus sentiments. Si la meua filla es cria a París, amb mare francesa i amistats francòfones, serà com els nens i joves de París, així ha de ser i és, probablement, el millor que li pot passar. Això no obstant, no puc evitar lamentar-ho. Se’m caurà el cor a trossos si em parla tota la vida en un català afrancesat. És una tragèdia ésser pare i potser encara més ésser-ho a l’estranger”.
    Mariví: “Molt interesant! Espere que els meus fills em parlen en català quan siguen majors. Ja m’agradaria, si…”
    Frau Comellas: “Jo també he tingut un flaix del futur… nosaltres som una parella mixta que viu a Brussel·les preocupats per transmetre la nostra llengua i cultura (que no són les del país) a la nostra filla. De vegades m’angoixo molt, però la situació s’ha de viure amb naturalitat i essent conscients que els nostres fills no són nosaltres. Els podem fer molt infeliços per culpa de les nostres obsessions”
    Laia: “molt interessant! moltes gràcies! hi ha esperança doncs de que un dia els nostres patufets ens parlin en català!”
    Anna: “Salutacions, Antoni! Veig el que encara em queda per endavant, amb la meva filla de 2 anys…”

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s