Parlar de llengües amb els fills, per Maite Puigdevall

Imatge cedida per Maite Puigdevall.

Imatge cedida per Maite Puigdevall.

A partir dels 3-4 anys d’edat és quan els experts creuen que els infants prenen consciència que parlen dues o tres llengües diferents.  És a partir d’aquesta edat, per exemple, que els nens poden traduir pels que no l’entenen. És a partir també d’aquesta edat quan poden començar a fer comentaris sobre el fet que parlen dues o tres llengües. Tanmateix, a aquesta edat rarament diuen que parlen català o alemany o anglès i fins i tot és freqüent que demanin als pares amb quina llengua estan parlant o si parlen català amb tu. Ells més aviat diran “la manera com parlo amb la mare, el pare, a l’escola, amb els amics” etc. i això fins que tenen 6 o 7 anys. Una altra qüestió important a tenir en compte en aquesta etapa és que la noció de llengua que tenen els infants no coincideix amb la que tenen els adults. Els infants no solen compartimentar les seves llengües, sinó que les perceben com un continuum, o sigui, un conjunt de paraules o recursos que ells entenen i fan servir com els convé. És per això que ja des de petits practiquen el canvi de codi, un fenomen ben normal en les situacions de bilingüisme i que ha fet vessar molta tinta als lingüistes!

A mesura que els infants van creixent van adquirint més consciència del que és una llengua, un concepte que té un nivell d’abstracció important. A partir, doncs, que els nens poden entendre què és una llengua i comencen a dir explícitament que parlen aquesta o altra llengua se’ls pot començar a parlar sobre què significa tal o tal llengua per al pare o per a la mare, així com d’aspectes més generals sobre el valor i la importància de les llengües per a la comunicació, però també dels aspectes emocionals. Com que en qualsevol aspecte de la criança i de l’educació d’infants i joves el diàleg és bàsic, és important també que a casa es parli de llengües i sobretot del perquè s’ha decidit parlar català amb ells tot i no ser la llengua del país on viviu. O sigui que parlar i fer partícips els nens de la “planificació lingüística familiar” és una manera que entenguin quin valor doneu a les llengües que parleu i sobretot pugui servir d’explicació del fet que us mantingueu parlant català amb ells. Els podeu explicar per què és important per vosaltres parlar amb ells en aquesta llengua i per què, també, ho és que ells la puguin aprendre i fer servir. Les llengües són referents emocionals de primer ordre —bé, ja sabem que són més que això (i dóna per altres posts!)—, però parlar una llengua comporta uns lligams emocionals clars amb tot un seguit de referents que van des de les persones més properes a qüestions més abstractes com la identitat, el sentir-se part d’una cultura que s’expressa en aquesta llengua i que té uns referents diferents d’una altra comunitat lingüística. És important que es faci explícita aquesta voluntat de mantenir un lligam lingüístic amb familiars. Per exemple, els podeu dir que us agrada que ells puguin parlar en català amb els avis, o tiet o cosinets i cosinetes, etc. Pel que fa als aspectes més “abstractes” sobre identitat i pertinença, doncs, dependrà de cadascú d’expressar com se sent i com s’identifica amb una comunitat concreta, en aquest cas la catalana, i si per ell la llengua és un element  important d’aquesta identitat. Tots aquests aspectes ajudaran l’infant a fer-se una idea del per què d’aquesta decisió lingüística en el si de la família.

Sabem que un dels fenòmens més estesos en famílies “d’expatriats” que intenten transmetre la seva llengua als fills, en un context on els infants hi tenen molt poca o nul·la exposició social, és el fet que aquests infants refusin de parlar aquesta llengua amb els pares. Bé, més que refusar-la explícitament, el que fan és parlar i respondre en la llengua dominant, que sol ser la de l’escola i de l’entorn més immediat, encara que ens hi dirigim en la llengua minoritària.  En aquestes situacions, d’altra banda ben comunes, que es donen bàsicament perquè els infants han tingut o tenen poca exposició a la llengua minoritària, sobretot amb iguals, i tampoc tenen la necessitat de parlar-la perquè els dos pares entenen la majoritària, el fet de parlar-los o d’haver-los parlat de tots aquests aspectes emocionals i de la importància que té pels pares que els fills puguin parlar aquesta llengua, pot contribuir que més endavant els fills n’activin l’ús.

Els estudis sociolingüístics ens demostren que l’ús de les llengües en bilingües i multilingües no és el mateix al llarg de les trajectòries vitals dels individus. Aquests usos poden canviar i, de fet, canvien en moments en què també es produeixen altres canvis vitals. Es poden identificar uns quants d’aquests canvis vitals en relació a l’educació formal, com ara quan es va a l’escola primària, quan es comença l’escola secundària i sobretot la universitat. En tots aquests moments de canvi se sol conèixer gent nova o canviar de grup d’amics cosa que pot comportar canvis també a nivell d’usos lingüístics. Un altre moment de canvi important és quan s’accedeix al món laboral o quan es coneix la parella o parelles i també quan es crea una nova família. Altres canvis poden venir donats per canvis de domicili que poden ser més o menys radicals. El més important a tenir en compte, però, en relació a aquestes mudes lingüístiques és que si es té la capacitat d’entendre i parlar una llengua, aquesta es pot activar o també desactivar depenent del context, de les necessitats, però també de tot el que els pares i familiars ens han explicat i transmès sobre el valor d’una llengua o llengües en particular. Així, doncs, el més important és assegurar que els fills tenen la capacitat de parlar la llengua minoritària, però que també tinguin raons de pes i de caràcter emocional per poder activar aquesta llengua més endavant.

Maite Puigdevall (Banyoles 1972) és Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Girona (1995), Màster d’Estudis Etnològics i d’Història de Gal·les per la Universitat de Cardiff, País de Gal·les (1997) i Doctora en política i planificació lingüístiques també per la Universitat de Cardiff (2005). Ha viscut a Gal·les, on va aprendre gal·lès i anglès i també a Bèlgica, on va treballar al Parlament Europeu, una de les organitzacions més multilingües del món, durant quatre anys. Des de 2008 és professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) on també va dirigir el Postgrau en Gestió de la diversitat lingüística i cultural (2009-2012). És especialista en Sociolingüística i en Política i planificació lingüístiques i s’interessa per l’estudi del multilingüisme. Actualment dedica la seva activitat de recerca a l’estudi dels “nous parlants” de català en el marc del grup de recerca de la UOC Identi.cat. És mare d’un nen i una nena que parlen tres llengües: català, anglès i castellà.

Advertisements

3 pensaments sobre “Parlar de llengües amb els fills, per Maite Puigdevall

  1. patufetsalmon Autor de l'entrada

    Al Facebook Quan el català és minoria, l’opinió de la Maite ha generat els següents comentaris:

    – Ja és ben veritat que parlar una llengua comporta uns lligams emocionals: a casa ho veiem ben clar amb la Claire (4 anys), que tot i viure a Alemanya diu que ella prefereix el català i el francès, llengües dels pares. És com si fes al revés que la majoria… prefereix les llengües minoritàries, però no per esperit de revolta sinó per raons afectives. Ja de ben petita (no tenia ni dos anys) ens va sobtar quan, sense saber parlar més de dues paraules, ens va deixar anar: ‘mama, àvia, aleix (el meu germà)… tatalà’. ‘Què?’ li vaig dir, per veure si ho havia entès bé. I va i em respon: ‘mama, tatalà… papa, français(Anna)

    – Interessantíssim! En efecte, m’he adonat que al meu fill gran (en farà 5 aviat) l’ha ajudat molt el fet de “saber” que parla una “llengua” determinada quan ho fa amb mi, quan ho fa amb el pare, quan ho fa a l’escola bressol o quan ho fa amb un grup de joc d’amics castellanoparlants. M’adono que això ha fet que: a) prengui consciència del seu multilingüisme, b) diferenci on/amb qui/quan parlar-ne una o altre (ho vaig posar un dia en un comentari, que si el gran veu que el seu germà petit (que ara en farà 3) se li dirigeix en alemany a casa, li etziva: ep, què fas, que no som pas a l’escola! a casa, l’alemany no és ni llengua paterna ni materna, per tant, per a ell “és zona no germànica”), c) li sigui més fàcil trobar les paraules que li falten en una de les llengües: “mama/papa, com es diu XX en català/rus/alemany/castellà?”, en funció del que li manca, d) es converteixi sovint en un joc: juguem al veig veig amb paraules (en alemany/català/castellà/rus) que comencen amb la lletra “…” o decidim la cançó que volem cantar en funció de la llengua amb què tenim ganes de fer-ho, etc… (Gemma)

    – Molt interessant! És ben bé que la meva filla gran farà un any (ara en té 5 i mig) va començar a dir pel nom les llengües… va ajudar que l’escola on va la mainada parla moltes llengües, així que ella ja sap que la Maia parla francès amb el pare i que diu “bon jour” per dir bon dia, sap que l’Alessia parla l’italià i sap que les dues són properes al català quan em veu iniciar converses en les seves amigues improvitzant en les seves llengües. Per error, vaig comprar la peli de Persépolis en francès i se l’ha mirada sense cansar-se del francès i seguint la història (les parts que no pot veure no les veu, eh?)! Sap que vam estudiar àrab durant un temps i no oblida el “Beitna beitkun” (casa meva és casa vostra), expressió que repeteix sovint. I també que el seu millor amic Unathi parla zulu a casa i li demana que li ensenyi. Etc. Així que parlem molt de llengües, del que parlem a casa, el que parlen les cosines a l’Aragó, i gaudeix comparant paraules entre les seves tres llengües. L’altre dia reia en descobrir que rainbow és també arco iris i arc de sant martí. Va decidir que això d’arc de sant martí era massa complicat! (Marta)

    – Uns comentaris ben útils. Jo estic arribant amb la meu filla a l’edat crítica dels 3 anys i, mentre el francés el parla amb certa desimboltura, a penes fa unes setmanes que ha començat a conjugar una mica en català. Anem guanyant, amb molt de treball, espais reduïts, com ara dir “pare” en comptes de “papa”, o “això” en comptes de “ça”, que ja són pràcticament automàtics quan se m’adreça; victòries menudes però victòries al capdavall. Ara, per exemple, estem treballant el “sí” en comptes de “oui”. En fi, anem fent, i, és clar, estic preocupat perquè per mi és molt important. En tot cas, seguint-vos vaig millorant les estratègies i atempere els meus temors. Gràcies per l’article. (Joan)

    – Joan, tots els esforços que hi dediquis ara segur que donen fruit més endavant. Amb les llengües no és pas massa diferent d’altres aspectes de la criança… veurem els resultats quan siguin més grans! És per això que no t’has d’angoixar i anar trobant maneres (jocs, música, contes, moments d’intimitat, de riures, etc..) d’anar transmetent no només la llengua si no les emocions que comporta parlar català amb ella. Perseverança i més perseverança però sempre en positiu!! (contesta la Maite Puigdevall)

    – Merci per l article! Nosaltres amb la meva filla estem a la etapa de voler diferenciar, però sense encara no conseguir-ho del tot, de quantes llengües pot parlar , de com es diuen, I amb qui les pot utilizar…. Se la veu contenta de veure que ella pot parlar les dues. Fins I tot em diu que en sap un altra… anglés també , I em diu Hello. Estem arribant a un punt, on em va preguntant (en alemany) com es diu demanar quelcom en català. ….quan veig això penso, callà! que potser si , que ho estem fent bé. Es molt complicat tot plegat. Però continuarem fent feina. En canvi amb el meu fill, va tot una mica més lent, parla només en alemany,…. però em va sorprenent, no us penseu…. quan vol quelcom difícil de conseguir…….m ho diu en català, el tio! Amb ell potser haurem de ser més pacients. Però crec que ens continuarà sorprenent I molt! Són bessons , ara faràn 5 anys, I a casa parlem alemany I català. És clar, que cada nen va treballant ho de maneres diferents. Però insistint I tenint paciència, segur que guanyarem molt (Sara)

    – Gràcies per aquest article. Jo tinc dues experiències molt diferents amb els dos grans, nena 6a i nen 4a. Centre la gran ala 2 anys i mig parlava català i anglès, el va començar a “parlar catanglès” als 3. A més necessita ajuda logopèdica per alguns fonemes. Després d’un any, pot parlar l’anglès com a nadiu I s’espavila bé amb el català. Fins ara només em parlava en anglès però fa poc a començat a fer servir mes el català amb mi. En tinc un tercer que te 19 mesos, enten ambdues llengües pero tret de “Mama, papa, hola i bye bye ” no diu res més! (Alicia)

    Respon
  2. Retroenllaç: El català i els seus altres noms entre els Patufets | Patufets al món

  3. Retroenllaç: Parlar de llengües amb els fills

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s