“Passar el Nadal suant a gairebé 40° no deixa de ser rar. D’escudella i carn d’olla no en fem perquè no ve gens de gust: mengem gelats i amanides. Tot i així, veus Pares Noels pel carrer i també passen pel.lícules nord-americanes on neva i mengen gall d’indi: la cultura hegemònica del nord domina”

CARLES ROS MAS.
UN FILL (2011).
VIU A BUENOS AIRES (ARGENTINA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I CASTELLÀ.

Miguel, normalment parlem amb els avis i amb els tiets. Avui hem trucat a la Gemma.
Cada dia?
No, només els diumenges, quan seria el nostre migdia/el seu vespre, parlem amb la meva família. També aprofitem els festius a Buenos Aires per trucar, ja que quan aquí és hivern i a Espanya estiu, hi ha cinc hores de diferència. Quan a la tardor canvien l’hora a Espanya, quatre.
Coneixes el blog Patufets al món i el Facebook Quan el català és minoria?
De Facebook, no en tinc. I el blog l’he mirat per sobre… Què li ensenyes a la Gemma, Miguel?
Un conte! Mira!
Em sembla que en volies un amb dibuixos, i aquest no en té… Després en busquem un…
Quan fa que sou a Buenos Aires?
Vam arribar a Buenos Aires fa cinc anys, el novembre del 2008. Ens havíem conegut a Argentina, durant un viatge, la meva companya va mudar-se a Catalunya el 2005 i tres anys més tard vam venir cap a Argentina.
Per tant, parla català?
Sí, té el nivell C, se l’ha tret. El parla molt bé, la Sol.
Tu parles amb en Miguel en català i la Sol, en castellà.
Sí, no ens ho vam plantejar massa. Jo vinc de família catalanoparlant i ho trobava lògic. A la gent a Buenos Aires (argentins de classe mitjana urbanites) li estranya, suposo perquè tenen encara present el model d’immigrant que hi va venir a principis o mitjans del segle XX. Llavors van tallar completament el vincle o eren migracions a molta llarga distància que no donaven peu a tornar. Les llengües que venien amb la gent es van anar perdent, majoritàriament. Si mantenien algun contacte era per carta. Per tant, el manteniment de la part lingüística era molt més complicat.
S’ho prenen malament, per tant, si et senten dirigir-te en català al Miguel?
No s’ho prenen malament, però els sorprèn. Fa un parell de setmanes vam fer un sopar a casa i va venir una noia italiana, que fa vuit anys que viu a Buenos Aires, i ens comentava que necessitaria assessorament per a quan tingués fills, ja que ara ja li costa moltíssim anar canviant del castellà a l’italià. Comentava que hauria de fer un esforç mental. Jo el tinc molt incorporat, el català. I, de fet, donat que la Sol parla el català, ens vam proposar ser conseqüents i, davant del nen, no barrejar cap de les llengües: amb ella parlàvem un pupurri en què utilitzàvem paraules catalanes i castellanes. Ara, o bé només català o bé només castellà… bé, gairebé complint-ho al 100% 🙂
Però, de fet, aquest anar canIMG_0913viant del català al castellà ja és un exercici que es fa a Catalunya on hi ha els dos idiomes…
Exacte, a diferència de la noia italiana, jo ja estava acostumat a anar passant del català al castellà, ho tinc interioritzat…
No, pare!!!!
No pare què? Em sents amb en Miguel cridant així? Si vols anar a jugar amb la mare, vés-hi, eh? Posa’t els mitjons, va…
No sé on són…
Tu els has tirat, busca’ls!
En Miguel diferencia bé els dos idiomes?
Des que va començar a desenvolupar la parla que gairebé no barreja, tret d’algunes paraules que s’inventa a partir de les dues llengües o tret de la conjugació d’algun verb. Suposo que això és degut a que són idiomes molt semblants.
Pare, abrit la panxa!
Sents el que ha dit? “Pare, he obert la panxa!” per dir que s’ha aixecat la samarreta.
Només el parla amb tu, el català?
Sí, de fet no coneixem més famílies amb nens catalanoparlants. Només amics meus, adults. Des de l’any passat va a una escola bressol, un jardín de infantes, de març a desembre.
I vídeos?
Sí, Youtube… però és perillós perquè Youtube et fa suggerències i ell sempre tira cap allà. Ho he de controlar. Tenim DVDs que hem portat, com el Mic i la Maisie. De contes, ens n’envien molts, també dels seus cosins. I si són contes en castellà, l’hi tradueixo. Cantar, li canto en català. El que encara no m’he plantejat és que passarà quan hagi d’aprendre a llegir i escriure… M’he d’informar sobre quines iniciatives hi ha…
Bé, des d’Exteriors es subvencionen classes de català…
Clar, però no hi pot accedir qualsevol és només via casals, no?
Exacte.
Clar, però hauria de trobar més nens per poder muntar grup i conèixer algun filòleg… Tot i així, m’imagino que tard o d’hora em tocarà autoformar-me o autogestionar-me jo, sobre la lectoescriptura.
Mama!
Vés, posa’t els mitjons i vés amb la mare!
Mama!
T’ajudo a buscar els mitjons?
Sí…
Mira, aquí n’hi ha un…
I a baix de l’almohador…
Ho has sentit? “A sota del coixí”… Ara sí, vés cap a la mare!
En Miguel us diu mare i pare, no papa i mama…
Sí, en català utilitza el pare i mare, en castellà papi i mami. 🙂
índexTornareu?
Aquí, cada deu anys tot s’enfonsa hehehe. Per ara, no hem previst tornar ni cap canvi, però no ho descartem.
Vosaltres sou l’onada d’immigrants que vau marxar de l’estat espanyol per la crisi?
No, no va ser per la crisi. He estudiat Polítiques i Educació Social. Aquí treballo per al programa “La casa de los niños”, semblant al que podria ser el Casal dels Infants del Raval, a vegades més com a educador de lleure i a vegades més com a educador social.
Et va costar trobar-ho?
Sí, perquè aquí el camp de l’educació no formal no està tan desenvolupat i la carrera d’Educació Social no existeix com a tal. Quan vaig arribar vaig fer tallers de jocs en centres amb malalts psiquiàtrics. De mica en mica vaig anar trobant quelcom, que és gairebé cent per cent el meu perfil professional.
Trobes xocs culturals lligades o no a la paternitat?
No a nivell social, més lligat a casos individuals o particulars de cada família. Jo tinc un caràcter molt adaptable i el grupet de la Sol és molt acollidor. De seguida vaig trobar feina i he començat a fer teatre, cosa que abans no havia fet mai. Buenos Aires és capital en teatre castellà. Els estereotips que coneixem dels argentins estan molt lligats als néts de gallecs, catalans i italians que van emigrar-hi durant la Guerra Civil o els que després van emigrar amb la crisi del 2001. Argentina és, però, molt més mestís del que pot semblar. No es pot simplificar amb la imatge dels psicoanalistes que sempre ens venen.
Esquina_de_San_Juan_y_BoedoPerò el Casal Català de Buenos Aires és dels importants, no? Vull dir, la immigració catalana va ser molt important, no?
Penso que no hi ha hagut massa relleu. Els catalans que hi ha són sobretot gent gran. Dels immigrants que van venir, sobretot gallecs, després bascos i andalusos… Et trobes sovint cognoms catalans, però sovint desconeixen l’origen català: Rabassa, Puig, Jou, Soler… I els pronuncien en castellà. Catalunya es va fer sobretot coneguda, des dels anys seixanta, a través d’en Joan Manuel Serrat, a Argentina i Uruguai. Ara bé, només les classes mitjanes urbanes. En Serrat és capaç d’omplir concerts en estadis de 15.000 persones durant dues setmanes. Això allà, no.
Per tant, en Serrat és el primer punt de la cultura catalana…
Sí, i el segon, el Barça. No et dic res de nou. El Barça és, però, interclassista i interurbà.
I les tradicions catalanes, les mantens?
Sí, però, per exemple, hi ha una cosa un xic estranya: passar el Nadal suant a gairebé 40°. Ara ja m’hi he acostumat, però no deixa de ser rar. Escudella i carn d’olla, per exemple, no la fem perquè no ve gens de gust: mengem gelats i amanides. Ara bé, tot i així, sí que veus Pares Noels disfressats pel carrer (quina calor!) i també passen pel.lícules nord-americanes on neva i mengen gall d’indi: senyals de la cultura hegemònica del nord, que domina. La nit de cap d’any és com un Sant Joan: petards, festa, beguda fins tard, al carrer. A Catalunya, a més, hi ha una acumulació de festes: Nadal, Sant Esteve, Cap d’any, Reis… Aquí, només Nadal i Cap d’any. Aquest any, com que en Miguel és més gran, hem fet cagar el tió, la Sol em va portar un tronc. Des que sóc aquí, he viatjat tres cops a Catalunya, Potser ho faré coincidir més endavant amb el Nadal.
I Sant Jordi?
Sant Jordi sí que la tinc molt incorporada i intento convocar a tots els catalans que conec a casa i organitzar un sopar. Al Miguel, no l’afecta, tot i que sí que té contes de Sant Jordi. L’11 de setembre, no.Bildschirmfoto 2014-01-09 um 11.59.33 AM
I en Patufet, que el coneix?
Doncs no. No massa. Un conte que m’agrada molt, que en Miguel em demana, i que li canto és una versió il.lustrada de Qualsevol nit pot sortir el sol, d’en Jaume Sisa.
És conscient de l’existència de Catalunya?
No, parla de ciutats, però no de països. És conscient de les llengües, això sí. Però jo la qüestió de la identitat, tampoc la tinc massa resolta, ni tampoc les opcions polítiques que es generen des de cada identitat. Em sento català, potser no espanyol en tots els casos, però en algunes ocasions, sí. Em sento més proper als espanyols, que als francesos, però alhora em sento sobretot català. Tinc un cacau… Tampoc sé, però, on acabarem visquent, si Catalunya s’acabarà independitzant…
Quines nacionalitats té?
Argentina i espanyola. Els argentins li permeten la doble nacionalitat. I té els dos cognoms, tot i que aquí tenir-ne dos és com aristocràtic, dels temps de la colònia: el corrent és nombres y apellido. Així té un passaport europeu que li dóna més joc. Ja vaig viure el malson de la Sol, quan va venir a Catalunya: sense passaport espanyol ni italià, malgrat tenir-ne parents, ens vam acabar casant per facilitar-li la residència. Jo, de fet, ara m’estic treient el passaport argentí per poder ser fix, personal de planta. Si fos per votar, no em faria argentí, perquè sóc tradicionalment abstencionista. Alhora, és més pràctic: t’estalvies cues, que sempre són més llargues per als ciutadans no argentins o no MERCOSUR.
Què trobes a faltar?
El peix, el marisc, l’embotit. Hi ha carn de porc i la saben treballar, però per cuinar-la, no com a embotit. També la Nocilla, aquí arreu hi posen dulce de leche. Les olives amb anxoves, que aquí no n’hi ha. També l’oli d’oliva, que aquí és molt car. Jo sóc de Gràcia i trobo a faltar moltíssim les festes de Gràcia: a l’agost ho passo malament. A més, contràriament al que es diu dels llatins, festa al carrer, etc. No és cert: no saben el que és festa major o festa local, al menys a les ciutats. Durant el Carnestoltes és una miqueta semblant, però res a veure. Fins els 23 anys estava en un esplai, guarníem carrer, he tingut sempre molts vincles associatius. Això ho trobo a faltar. Igual que el barri de Gràcia. Buenos Aires és monstruós a nivell de dimensions: és difícil moure’s.
I què trobaries a faltar d’Argentina?
La carn i els asados. A la terrassa tenim unes graelles i en fem sovint. També, el teatre. Aquí hi ha una xarxa de teatre independent (alguns legalitzats, altres no) molt accessible, tant pels contactes com pels preus. Si tens una casa més o menys gran, ja pots començar a programar. Això ja ho he incorporat al meu dia a dia: hi anem màxim cada dues setmanes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s