En el debat d’aquesta setmana ha sortit una altra qüestió: la llengua de l’escola —del país d’acollida— és la llengua natural dels deures? Traduïu al català els termes que aprenen els patufets a l’escola o no us surt? Si sorgeixen dubtes, els resoleu en català o en la llengua de l’escola? Us fa por desorientar-los, si canvieu al català?
La Marta, la Montserrat, el Jordi i la maredetrès comenten els deures en català, malgrat que entre els comentaris s’hi escolin paraules de la llengua de l’escola. La Marta, per exemple, explica: “tot i així, no ens n’adonem que en comptes de ‘síl·labes’ parlem de ‘Silben’, de les mates en diem ‘Mathe’, dels deures ‘Hasuaufgabe’ o ‘Hausi’… Costa ser constant!” La maredetrès té una experiència semblant pel que fa a l’alemany, la llengua de l’escola: “ell fa servir la terminologia alemanya per referir-se a les feines que ha de fer: ‘Diktat üben’ en comptes de ‘preparar un dictat’” En canvi, no passa el mateix amb l’assignatura d’espanyol: “el Gran també fa castellà a l’escola, però aleshores es refereix a les tasques en català“. Curiós, oi? Deu ser cosa de la proximitat lingüística entre català i castellà?
La Laura i la Ció, en canvi, fan els deures en francès. La Ció ens diu que fins i tot les matemàtiques les fan en frances i que només fan “mates” en català quan l’exercici és “massa” complicat per a ella. El cas de la Montserrat, de fet, també el podríem incloure en aquest grup que opta per fer servir la llengua de l’escola —en aquest cas, l’anglès—, ja que ella normalment deixa que sigui el pare del nen —britànic—qui es responsabilitzi dels deures.
Després del debat ens continuem preguntant quina ha de ser la llengua dels deures. Segurament no hi ha una resposta vàlida per a tots els casos. Ha de prevaldre l’enfortiment de la llengua de l’escola o bé s’ha d’aprofitar l’oportunitat d’introduir vocabulari nou en català? “Espero no estar ficant la pota perque ja fa una pila d’anys que ho fem així“, acaba comentant la Ció.
Es triï la llengua que es triï, adaptar-se a la manera de fer d’una altra tradició educativa té els seus handicaps, tan per als patufets acabats d’arribar en un país nou, com per als pares. Segurament, aquest és el cas de la Laura, que ens diu que només fa dos anys que viuen a França i el seu patufet ja ha consolidat la lectura en francès. Així mateix, també pot ser un problema entendre els requeriments de les tasques i realitzar-les, si pares o fills no dominen prou la llengua de l’escola. La Laura i la Marta ja s’hi han trobat. La Marta ens explica: “alguna vegada la meva filla també ha desacreditat els nostres coneixements d’alemany. Un dia tenia el dibuix d’una llar de foc i a ella li semblava que allò s’havia de traduir per ‘xemeneia’ (Schornstein). Vaig haver de fer una cerca en alemany al Google imatges per convèncer-la. Per sort va funcionar“.
