“Tinc el xip dels idiomes, em diuen. Però a més, m’agraden molt, vagi al país que vagi em fixo en les llengües i acabo aprenent-ne parauletes”

SYLVIE FONT WEIGEL.
UNA FILLA (2010) I UN FILL (2013).
VIU A GLYFADA, A L’ÀREA METROPOLITANA D’ATENES (GRÈCIA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN GREC.

 Sylvie em sona a francès; Font, a català; Weigel, a alemany. Quin poti-poti!
Tinc un avi alemany que durant la Segona Guerra Mundial va acabar presoner dels francesos i va haver de fer treballs forçats en una granja, on es va acabar enamorant de la filla del terratinent, que era la meva àvia. Després de la guerra es van casar: un alemany i una francesa. Van tenir dues filles: una d’elles, la meva tieta, va marxar a Alemanya a estudiar on va conèixer un italià, s’hi va casar i ara viuen a Itàlia; l’altra filla és la meva mare, que va anar a Catalunya de vacances i va conèixer el meu pare.
Ostres, això sí que és un bon pupurri! Així doncs, on has viscut?
Vaig néixer i créixer a Cambrils, tot anant de vacances a casa dels avis a França. Hi vaig viure fins als 26 anys, quan vaig marxar cap a Grècia. D’això en fa tretze anys.
I amb quines llengües has crescut?
Amb la meva mare a casa sempre parlàvem en francès; amb el meu pare, en català, i pel fet de ser a Espanya, també parlava en castellà. A mesura que vaig anar creixent, el català es va anar imposant i amb la meva mare vam deixar de banda el francès. Amb els meus avis sí que el parlo perfectament, però amb la mare ara parlo en català. Ella el parla molt bé, sense accent.
I l’alemany? OLYMPUS DIGITAL CAMERA
No, l’alemany l’he après, igual que el grec, per qüestions externes a la família.
Tens molta facilitat per les llengües, vaja…
I tant, i tant! Jo tinc molta facilitat per les llengües, però estic convençuda que es deu a que jo des de petita ja parlava tres idiomes. Tinc el xip dels idiomes, em diuen. Però, a més, m’agraden molt, vagi al país que vagi em fixo en les llengües i acabo aprenent-ne parauletes.
Com recordes haver crescut en aquest entorn multilingüe?
Ho recordo com una cosa positiva: estava orgullosa que la meva mare fos francesa. Tot i així, és cert que a l’escola hi havia “els dolents” que em deien allò de “gavatxa!”. Llavors era una mica introvertida i ho patia una mica, però al marge d’aquests moments, jo n’estava molt orgullosa.
I quan van néixer els teus fills, vas haver de triar una de les tres llengües o ho tenies clar des del principi?
Ho vaig tenir clar des del principi, tot i que em van proposar de parlar-los en castellà perquè és un idioma més internacional Però jo als meus fills no els podia parlar un idioma estranger! A més, el castellà el parlo perfectament, però no l’he parlat mai a casa i em sembla un idioma estranger. El català és el meu idioma de l’ànima.
Els hi has posat noms catalans, francesos, castellans, grecs, alemanys…?
He!; he!; he! Aquí a Grècia s’estila molt posar-los els noms dels pares o mares o dels avis o àvies. La meva filla es diu “Eli” com la meva sogra, Elisabet (Ἐλισάβετ). Quan va néixer el meu fill, no li vam posar “Giorgos” (Γεώργιος), com el meu sogre, però sí la seva traducció al català: “Jordi”. I només tenen el cognom del pare.
A casa parleu en català i grec. A l’escola bressol, només en grec. 
Fins el passat setembre, la meva filla encara no havia anat mai a l’escola bressol, perquè jo he estat a casa; en Jordi ara té sis mesos. I no vam veure la necessitat de portar-la-hi. Per tant, tot just ha començat, amb una mica més de dos anys i mig. I sí, només en grec.
Entenc que a Grècia hi ha, doncs, un mínim de sis mesos de baixa per lactància.
La baixa per maternitat es de quatre mesos, dos abans de parir i dos després. Quan s’acaba, l’organisme grec d’atur ofereix la possibilitat d’una baixa extra de lactància de sis mesos més. Jo estic a l’atur des de l’abril del 2012, abans de quedar-me embarassada del meu fill petit. L’última feina que vaig fer va ser de recepcionista en un hotel a Atenes. Jo sóc tècnica d’empreses i activitats turístiques, però he trobat poques opcions.
Aquí a tocar d’Atenes, coneixes a més catalans, especialment amb mainada?
Fins que no va néixer l’Eli no tenia massa contacte amb catalans, però quan em vaig adonar que jo seria l’única que li parlaria en català, sí que vaig començar a buscar… Vaig trobar cinc o sis catalans a Atenes, sense fills. Amb fills, hi ha una dona que té dues nenes ja adolescents. Una vegada que vam venir en vaixell, hi vaig conèixePlakar una noia catalana amb la seva filla, però ella anava a Corfú. A través del Facebook, vaig intentar contactar a una altra noia, una doctora, que també té fills més grans, amb la qual ens vam conèixer en persona a la Via Catalana que vam fer a Atenes el passat 8 de setembre!
Facebook o qualsevol de les altres xarxes socials. No has intentat buscar grups mitjançant aquestes eines?
Sí, de fet, a través del Facebook hem creat un grupet de catalanoparlants, però la majoria són jovenets i no tenen fills. Catalanoparlants a Grècia (Καταλανόφωνοι της Ελλάδας). Ara que repasso qui hi ha al grup de Facebook veig que hi ha molta gent que, de fet, no conec. Són sobretot catalans que tenen amics a Grècia, que s’hi han afegit convidats per un catalanòfil grec, Alexandrós Baveas, que els ha anat afegint. Per als que sí que estrictament estem aquí, hem acabat creant un grup privat al Facebook. Amb aquests, quedem de tant en tant per fer una calçotada o un cafè. Per a mi, perfecte, però a la nena no li aporta gran cosa.
Parlant de xarxes socials, el primer contacte amb la pàgina de Quan el català és minoria va ser una crida que vas fer per a què altres pares i mares t’assessoressin. Hi deies: “vaig cometre l’error de començar a fer jocs imaginatius d’imitació de dibuixos animats que la meva filla veu en grec (perquè no acceptava que l’idioma fos altre que el que parlen els personatges) i ara em comença a parlar molt més en grec que no pas en català; trobo que l’està oblidant a poc a poc… i, a més a més, em demana que no li parli en català. No sé com fer-ho per tornar enrere!”
Sí, a partir de la Dora exploradora, per exemple. Vaig començar a jugar amb ella en grec i em vaig adonar que estava començant a perdre completament el català. Les nines que té, els Playmobils… tots parlen en grec. Per això he començat a buscar de manera intensiva dibuixos animats en català, però no en trobo massa. Hi ha Les Tres Bessones, sí, però no li agraden massa. El que sí que faig és llegir-li els contes en català, fer Skypes amb els meus pares, anar a Catalunya tan sovint com podem… Quan és a Catalunya es refresca, però quan passa un mes, ja hi tornem a ser!
I quan et contesta en grec, tu com reacciones?
Ha arribat un moment que no sé què fer: no sé si dir-li que no entenc el grec, que no m’hi parli. No li vull provocar l’efecte contrari, no vull que li agafi mania al català! Potser també hi ha influït que ara passa més temps amb el pare, perquè ha nascut el seu germà i jo passo més estona amb el nen petit. A més, tota la nostra vida és en grec: els seus i els nostres amics, quan sortim a passejar… tot, tot és en grec, excepte jo i l’Eli… i ara el seu germà.
I barreja els dos idiomes?
I tant! Avui jugava amb els ninots i deia per exemple: “Aquest cavall perpata”, que vol dir “camina”. Molt sovint utilitza els verbs catalans correctes, però fa les terminacions en grec.
Des del punt de vista cultural, Grècia i l’estat espanyol es comparen sovint, hi trobes tantes similituds?
No. Són molt diferents. Sempre dic que Grècia és com Espanya fa cinquanta anys. Vaig marxar d’Espanya en el moment en què es començava a digitalitzar tot, per exmeple, la seguretat social. Quan vaig arribar aquí tot eren muntanyes i muntanyes de burocràcia. La manera de pensar també és diferent: són molt supersticiosos, el rol home-dona és més semblant al que tenien els nostres pares fa uns quants anys… A mi, que sóc una revolucionària, em va costar molt. Sobre això hem discutit molt a les trobades que anem fent amb catalanes d’aquí: a totes ens xoca i fa ràbia el mateix. Com a dones, ens crida molt l’atenció que les dones gregues es maquillin tant i es tenyeixin tan exageradament de rosses. Nosaltres som més aviat de texans i samarreta, i sense pintar-nos.
Quines tradicions celebreu? 
La Pasqua a Grècia és molt important, i la celebrem molt. Els grecs són molt supersticiosos i religiosos, però crec que ho són més per superstició o tradició que per creència. No celebrem la Pasqua catalana, sinó la grega, que acostuma a ser en dates diferents a la nostra. El Nadal sí que el celebrem com nosaltres, però perquè sigui a Catalunya o a Grècia, l’hem passat amb els meus pares: Cagatió, pare Noel i Reis. Sant Jordi fins ara no l’hem celebrat massa. La veritat: he pecat de no celebrar les tradicions catalanes. Fa tretze anys que sóc aquí amb el meu home, però a l’estar sols, no les celebrava. Ara amb els nens hem començat.
Quan tu expliques que ets catalana als grecs, què et diuen? 
Últimament ens reconeixen més fàcilment. Fa uns anys em preguntaven si era de l’ETA, perquè havien sentit a dir alguna cosa d’independència i ho lligaven amb el terrorisme automàticament. Ara no. Continuen sense saber ben bé on és, coneixen Catalunya, saben que hi ha una qüestió d’independència, no saben ben bé per què la demanem, però jo ja els ho explico. A grans trets, sense entrar en molts detalls. El que més se sent aquí és el factor econòmic: que Catalunya es vol independitzar d’Espanya per quedar-se amb les peles.
T’has plantejat tornar a Catalunya?
Ens ho hem plantejat, però no massa seriosament perquè el meu marit no parla ni català ni castellà.
Què és el que més trobes a faltar de Catalunya?
La meva gent (la meva família, amics…), però també el caràcter de la gent: el fet que et trobes amb algun desconegut pel carrer i de seguida hi parles i li parles de tu… Aquí la gent és més tancada. Trobo a faltar el fet d’DSC00003anar una mica més relaxada pel món.
Què és el que més trobaries a faltar de Grècia si ara marxessis? 
Les platges de Grècia. Vaig créixer a la Costa Daurada, amb unes platges blaves… Quan vaig arribar, vaig començar a l’illa de Corfú, amb aigües cristal·lines on posaves el peu a dins i el veies perfectament. Després de sis o set anys de passar els estius a Grècia i només ser a Catalunya els hiverns, el primer estiu que vaig tornar a Cambrils i vaig anar a la platja, em va caure l’ànima als peus. Horrorós! Una aigua tèrbola on no es veia res. Aquí són platges de paradís perquè no hi ha hagut el boom que va patir Espanya els anys setanta en què van construir tota la costa. Aquí les platges són més verges. Això no voldria canviar-ho.
Què et sembla el projecte Patufets al món/Quan el català és minoria?
M’agrada molt perquè jo aquí, sense gent catalana amb nens a prop, em sento molt sola, perquè no tinc amb qui parlar en català amb els nens. Penso que si el projecte evoluciona com ha d’evolucionar, pot ser un punt d’ajuda molt fort. Espero trobar-hi consells, gent que em pugui ajudar, que hagin tingut les mateixes experiències que jo… per poder inculcar millor el català als meus fills. Llàstima que estiguem tots tan lluny i no ens puguem trobar massa!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s