10 falsos mites sobre el bilingüisme, per Mercè Solé i Sanosa

mercè solé i sanosaTot i  la difusió de la recerca que posa de manifest els avantatges de parlar llengües en la societat de la comunicació i el coneixement, encara hi ha algunes idees equivocades sobre la condició de bilingüe o plurilingüe. Per contrarestar aquests malentesos, en una de les seves publicacions (2010) el professor François Grosjean ha desmentit alguns mites força estesos sobre el bilingüisme que tot seguit resumeixo en una versió una mica lliure.

1.- El bilingüisme és un fenomen poc comú. FALS
Es calcula que més de la meitat de la població mundial és bilingüe o plurilingüe, és a dir que conviu amb dues o més llengües. El multilingüisme es troba arreu, en tots els nivells de la societat, en tots els grups d’edat. Fins i tot en països amb moltes persones monolingües, el percentatge de plurilingües és elevat.

2.- El bilingüisme retarda l’adquisició del llenguatge dels infants. FALS. 

Aquest mite era popular antigament; des de finals del segle passat s’ha fet molta recerca que ha demostrat que els nens bilingües no pateixen cap retard a l’hora d’adquirir el llenguatge. Ara bé, cal tenir en compte que els nens bilingües, atès que han de tractar amb dues o més llengües, són diferents en certs aspectes dels nens monolingües, però en cap cas ho són pel que fa a la rapidesa amb què adquireixen el llenguatge. D’altra banda, els infants bilingües amb dificultats lingüístiques (com ara la dislèxia), no són proporcionalment més nombrosos que els nens monolingües amb les mateixes dificultats.

3.- La llengua que es parla a casa perjudica l’adquisició de la llengua de l’escola, quan es tracta de diferents llengües. FALS.
És a partir de la primera llengua que s’organitza l’aprenentatge de les altres. De fet, la llengua de casa es pot fer servir com a base lingüística per adquirir aspectes de l’altra llengua. També ofereix als nens una llengua coneguda amb la qual comunicar-se (amb els pares, cuidadors i, potser, mestres) mentre adquireixen l’altra.

4.- Si els pares volen que els seus fills creixin sent bilingües, haurien de fer servir el mètode d’una persona – una llengua. FALS
Hi ha moltes maneres d’assegurar-se que un nen sigui bilingüe: el progenitor 1 parla una llengua i el progenitor 2 parla l’altra llengua; una llengua es fa servir a casa i l’altra, fora de casa; el nen adquireix la seva segona llengua a l’escola, etc. El factor més important i rellevant per a l’aprenentatge és la NECESSITAT. El nen ha d’adonar-se, encara que la majoria de vegades sigui de manera inconscient, que necessita dues o més llengües a la seva vida quotidiana. Aquí és on l’enfocament d’una persona – una llengua (OPOL en anglès) sovint deixa de funcionar: el nen bilingüe s’adona ràpidament que la llengua més dèbil (sovint minoritària) no fa falta realment, ja que sovint progenitors i altres membres de la família també coneixen l’altra llengua, la més forta, entre ells. Per què mantenir la més feble? Una de les possibles estratègies consisteix en fer servir la llengua més dèbil a casa, si és possible, amb l’objectiu d’augmentar el contacte dels infants amb la llengua i marcar el territori “principal” de la llengua en qüestió.

5.- Els nens que s’han educat sent bilingües sempre barrejaran les seves llengües. FALS
Si nens bilingües interactuen tant en situacions bilingües com monolingües, aprenen a barrejar llengües només en determinats moments. Quan estan amb persones monolingües (per exemple, amb l’àvia, que no sap una de les llengües familiars), ràpidament aprenen a parlar només la llengua que ella entén (si no, la comunicació es perd). En aquest sentit, cal que la situació sigui realment monolingüe (i no una “situació fingida” en què un pare bilingüe fa veure que no coneix l’altra llengua); els nens faran un esforç per parlar una determinada llengua si troben que és essencial per a la comunicació. Així, doncs, els pares i educadors hauran de crear entorns monolingües en què els nens necessitin i, per tant, utilitzin només una llengua.

6.- Els bilingües adquireixen les seves dues o més llengües a la infància.  FALS
Es pot ser bilingüe des de la infància, però també des de l’adolescència o ja un cop adults. De fet, molts adults esdevenen bilingües perquè es traslladen d’un país (o regió) a un altre i han d’adquirir una segona llengua. Amb el temps, poden arribar a ser tan bilingües com els nens que adquireixen les seves llengües de petits (tret potser de l’accent nadiu). En general, les persones esdevenen bilingües perquè necessiten conèixer, en el seu dia a dia, dues o més llengües. I això pot ser a causa de la immigració, l’educació, els matrimonis mixtos, el contacte amb altres grups lingüístics dins d’un país, etc.

7- Als bilingües reals no se’ls nota l’accent en les seves diferents llengües. FALS
Tenir accent nadiu o no en una llengua no et fa més o menys bilingüe. Depèn de quan s’hagin adquirit les llengües. De fet, algunes persones bilingües que tenen molta fluïdesa i un coneixement força equilibrat de les seves llengües tenen accent no nadiu en una de les dues llengües; per contra, altres bilingües que no tenen tanta fluïdesa, en canvi, potser tenen accent nadiu en totes dues.

8.- Els bilingües expressen les emocions en la seva primera llengua. FALS.
Alguns bilingües han crescut aprenent dues llengües alhora i, per tant, tenen dues primeres llengües amb les quals expressen les emocions. I per a la majoria de bilingües que han adquirit les seves llengües de manera successiva —primer una i després, anys més tard, l’altra— el patró no és tan clar. Les emocions i el bilingüisme creen una realitat molt complicada, però també molt personal que no té regles establertes. Alguns bilingües s’estimen més fer servir una llengua per expressar els sentiments i les emocions; d’altres, l’altra; i d’altres les usen totes dues.

9.- Els bilingües tenen doble personalitat o personalitat múltiple. FALS
Els bilingües, com els monolingües, s’adapten a les diferents situacions i persones. En el cas dels bilingües cada situació de comunicació implica una tria de llengua; per exemple, un bilingüe anglès–català que parli en anglès amb un oncle i català amb el germà. És la situació comunicativa la que determina la tria de llengua i no els sentiments en relació a l’altre.

10.- Els bilingües tenen el mateix coneixement i un domini perfecte de les seves llengües. FALS
Aquest és un mite ja antic! De fet, els bilingües saben les llengües fins al punt que les necessiten. En alguns bilingües hi predomina una llengua, altres no saben llegir ni escriure en una de les llengües, altres només tenen un coneixement passiu d’una llengua i, finalment, una petita minoria té el mateix coneixement i un domini perfecte de les seves llengües. El que cal tenir en compte és que hi ha diversos tipus de bilingües, igual que hi ha diversos tipus de monolingües.

Extret de Grosjean, F., Bilingual: Life and Reality. Harvard University Press, 2010.

Mercè Solé i Sanosa és màster en planificació lingüística per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a tècnica de planificació lingüística, tècnica en gestió del multilingüisme i professora de català per a adults.
Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i el seu centre d’interès està orientat a la gestió de la diversitat lingüística en contextos urbans i en l’àmbit educatiu i familiar.
Administra el blog El multilingüisme al carrer: La gestió de la diversitat lingüística.

Anuncis

3 pensaments sobre “10 falsos mites sobre el bilingüisme, per Mercè Solé i Sanosa

  1. Retroenllaç: Patufets al món

  2. Retroenllaç: 10 motius pels quals als infants els costa parlar la llengua minoritària | Patufets al món

  3. patufetsalmon Autor de l'entrada

    A la pàgina del Facebook Quan el català és minoria, hem preguntat si consideren certos o falsos aquests mites del bilingüisme. Aquest és un resum de la discussió que s’ha generat:

    – En Schorsch diu: “primer de tot, vull agrair-vos la feina que feu aquí i en el blog dels Patufets! L’article em sembla força interessant. Jo, vivint a Alemanya amb parella alemanya i un fill d’ara 4 anys m’esforço amb el mètode OPOL. L’hi parlo únicament en català, però ell continua parlant-me en alemany. Pero em costa moltíssim de negar-me a entendre’l quan no és en català. Per això tinc alguns dubtes sobre el mètode de la “dolça insistència”. Potser hauria haver-ho fet des del principi. Ara, amb 4 anys i mig, em sembla molt estrany i ‘artificial’. A vegades també em sembla que el fet que el català minotari vingui per part del pare i no de la mare ho fa encara més dificil. Què en penseu vosaltres?”
    – I la Gemma respon: “jo no crec que sigui una qüestió de pare/mare, sinó de la persona (i llengua) que passa més temps amb el nen o nena i la persona (i llengua) de la qual rep més inputs lingüístics (digues-li vocabulari per hora o dia, digues-li atenció i correcció en la pronúncia, etc). Això és el que veig que ha passat a casa, on parlem dues llengües minoritàries en un país on hi ha una tercera llengua dominant”.
    – I la Marta hi afegeix: “jo coincideixo amb tu en això de la ‘dolça insistència’, Schorsch. Si bé vaig valorar-ho com a opció, a la pràctica de seguida la vaig descartar. Em semblava artificial dir a la petita que no l’entenc, quan amb la resta de la gent em comunico en anglès, inclosa la resta de criatures de la família allà. A més, sempre m’ha fet molta por fer del català llengua ‘obligatòria’, on l”examino’ quan no la parla cent per cent bé. En anglès tampoc ho diu pas tot correctament (els verbs irregulars encara no existeixen per a ella, sort que té la tia, jiji) i ningú no la corregeix. Ja se n’adonarà. Per sort meva, tot i que venim poc a Barcelona, quan venim ens hi estem temps i la seva relació amb els avis és molt estreta (ara mateix és de vacances dues setmanes amb ells). I amb ells, o és català o és castellà, però amb l’anglès no anirà enlloc. Per això que connecto molt la reflexió sobre ‘la necessitat de la llengua’ que ens planteja l’article de la Mercè…”
    – La Marta comenta: “confesso que no he llegit cap llibre sobre famílies multilingües, però això de l’OPOL i la Necessitat no em semblen del tot incompatibles. La Necessitat em sembla la teoria: se sap que aquest és el mecanisme psicològic que funciona en nens de famílies multilingües. L’OPOL em sembla un mètode que intenta establir des d’un principi un pla d’acció que funcioni. El problema és quan oblidem la teoria que hi ha darrere el mètode. Com que el català és la llengua de casa, em pensava que tots aquests mètodes no anaven per nosaltres, però pensant-ho més bé sí que m’adono d’això de la necessitat. Al principi l’alemany era una llengua nova per tots i si a casa deixàvem anar alguna expressió era amb la voluntat de practicar i aprendre. ara, però, la meva filla fa servir cada vegada més l’alemany amb nosaltres, conscient que l’entenem. No és greu, perquè ja és gran i català i alemany tenen fixats els seus dominis, però per si de cas, mirarem de no distreure’ns gaire”.
    – L’Anna apunta: “i encara diria més, molt interessant. Hi ha coses que les hem sentit tant que ens les creiem sense qüestionar. Jo veig que no me’n surto amb el mètode ‘una presona – una llengua’ perquè a casa parlem barrejant alemany i català. Jo m’adonava que tot i així la meva filla va aprenent català però no em podia treure el remordiment de sobre, i ara em quedo més descansada. Em sembla lògic pensar que li he de buscar un entorn on el català sigui necessari – suposo que amb l’àvia i la cosina!”
    – La Laia diu: “un article molt interessant, gràcies! especialment m’ha cridat l’atenció el punt 4, ja que a casa hem seguit el mètode ‘una persona – una llengua’. No obstant això, tot i que als meus fills els he parlat en català des de que van néixer només parlen en anglès, encara que m’entenen quan parlo català. Com diu la Mercè, la clau està en la necessitat, ja que els meus fills saben que si em parlen en anglès els entenc igualment. Quan anem a Catalunya de visita s’hi esforcen més, però tot i així el parlen molt poc. Alguna idea per motivar-los a parlar més en català? suposo que si passéssim més temps a Catalunya s’anirien acostumant, però només hi podem anar un parell de cops a l’any!”
    – I en Joan: “un article molt necessari per fer llegir als amics i a la família per tal que no et vinguen sempre amb els mateixos romanços. Ara, jo mateix, abans de ser pare, acceptava, si més no, 7 dels 10 mites. Mercès, filla meua, el teu pare és una mica menys ruc gràcies a tu”.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s