“El meu fill sap que parlar tres idiomes és una gran riquesa, però que ha d’invertir més temps en fer els deures”

CONXITA “CIO” FRANCO. UN FILL (2002) I DUES FILLES (2008 i 2009).
VIU A BUSSY-SAINT-GEORGES, ÀREA METROPOLITANA DE PARÍS (FRANÇA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, EN CASTELLÀ… I DE TANT EN TANT, EN FRANCÈS.

Ció o Conxita?
Ció, Ció, que des que visc a França, quasi ningú em diu Conxita perquè els sona despectiu…
Aquí fa sol…
Aquí estem ben núvols, però no plou, que ja és molt…! Visc a l’àrea metropolitana de París des de fa quinze anys, des del 1998, quan vaig venir a acompanyar el meu marit, un biòleg andalús que fa recerca. Treballo d’educadora en una llar d’infants i quan vaig tenir les meves filles petites vaig agafar una excedència de quatre anys. Ara fa un any que m’he reincorporat.
Per tant a casa parleu en català i en castellà.
Abans de tenir l’Àlex (11 anys), l’Emma (5 anys) i l’Anna (4 anys) ja teníem molt clar que jo parlaria en català i el meu marit, en castellà. Ell el parla, el català, perquè va viure un temps a Catalunya, però és un català molt andalús. La seva família no el parla i cap de les nostres famílies parla en francès, ja que estan a Barcelona i a Màlaga. Ara bé, amb el meu fill gran cada cop parlem més en francès perquè vénen els amics a casa. Visc en un poble, sortim molt al carrer… Hi ha molta gent com nosaltres, que estan aïllats de la família, moltes parelles joves… i ens cuidem bastant els nens entre veïns. En aquests moments parlem en francès…
I no se’t fa estrany?
No, no se’ns fa estrany, tot i que mai són converses íntimes. Per exemple: “per berenar hi ha xocolata”, “anem a fer un tomb en bicicleta”, “fins a les deu”… coses així. Ho faig sense voler, sense pensar-ho maFOTO_CIO_CIOssa. Quan els he de renyar, però, en francès no els puc parlar, no sóc prou convincent! Em surt el francès també quan parlem de deures…
La qüestió dels deures ha sortit de fet en algunes de les discussions a la pàgina del Facebook de Quan el català és minoria. Per tant, trobes que és impossible o que costa molt ser una ajuda a casa amb els deures quan no es parla la llengua vehicular de l’escola?
Quan l’Àlex va començar a llegir i escriure, els deures els feia a l’escola, on ofereixen un servei d’ajuda. Perquè per exemple, les matemàtiques, si les fas amb accent dolent, no passa res. Però quan entres amb els dictats…! En francès hi ha sons que no distingeixo i la solució que vam trobar va ser aquest servei públic de l’escola, de pagament però molt ajustat, per fer els deures.
I com va reaccionar l’Àlex pel fet de quedar-se més estona a l’escola? Va experimentar algun rebuig cap a alguna de les llengües?
Ell ha hagut de ficar-hi molt de la seva part, tot i que ho ha viscut com una cosa natural. Ha estat un dels inconvenients de la situació en què estem. El meu fill sap que parlar tres idiomes és una gran riquesa, però que ha d’invertir més temps en fer els deures. S’ha hagut d’esforçar més que altres nens de la seva classe. Ell no parla francès a la seva vida quotidiana, per tant ha hagut de treballar-lo de manera extra.
Per tant diries que ell ho viu en positiu, el fet de parlar tres llengües?
Ell ho viu de manera neutra. És una evidència: la mare és catalana, el pare andalús. La situació, la pots comparar amb la del nen que troba malament el fet de portar ulleres… però n’ha de dur. L’Àlex no ho ha vist, però, mai malament. Ha viscut amb orgull que viu català, castellà, francès… A l’escola trobo que treballen molt bé la diversitat i, per exemple, li han demanat en ocasions que canti en català o castellà.
I ell què se sent?
El meu fill té molt clar, claríssim, que és francès; que és d’origen espanyol, sí,… que potser algun dia hi anirà, però ell és francès. Quan hi va, és com anar al poble, però ell es continua sentint d’aquí. Igual que jo anava al poble dels meus pares, que són immigrants que van venir a Catalunya, però jo em sento de Barcelona, de Catalunya. No he tingut mai un problema d’identitat. Les meves filles encara no ho tenen tan clar. A més, com que crec que no tornaré, he intentat que ells se sentin d’aquí. Els hem donat la nacionalitat francesa a tots tres. Clar que celebrem Reis i Nadal i Sant Jordi… però he intentat ser d’aquí i d’allà, cosa que molts espanyols que viuen aquí veig que no fan. I sovint em fan patir perquè els seus fills no acaben sent ni d’aquí ni d’allà.
Aquí al poble m’imagino que hi deu haver pocs catalans, però a París, que ho teniu al costat, sí que hi teniu contactes, no?
Jo estic en un grup que es diu Catalans a París, però la majoria són joves, aquestes noves generacions que han hagut de marxar, i no tenen fills. Algun divendres, després de treballar, quedem per fer el got… i ells després surten de festa a la catalana… i jo me’n torno a casa amb la família. Als meus fills mai els he apuntat a cap tipus de grup o casal, tot i que aquí hi ha l’Instituto Cervantes que dóna classes de castellà per a nens. Tenim amics que els hi porten, però nosaltres hem optat per la immersió. A més, com que estem lluny del centre, se’ns feia difícil apuntar-los a aquest tipus de grups perquè ens va semblar que no tindríem continuïtat, que seria difícil desplaçar-nos-hi regularment.
Per tant, només parlen en català i en castellà amb tu i amb el teu marit?
No, tenim un contacte diari telefònic amb la família de Barcelona i de Màlaga. Ens sembla que amb el contacte quotidià que tenen amb els seus cosins i avis ja en tenen prou per mantenir les nostres llengües. A més, com que està a prop, ens visiten sovint o nosaltres hi anem. En català, el meu fill escriu i llegeix molt gràcies al Facebook, que li serveix de contacte amb la família d’allà.
Utilitzeu algun altre tipus de recurs per a la lectoescriptura?
En castellà ens ha anat molt bé el joc de taula Trivial Pursuit Junior. Però en general, per aprendre la llengua, trobo que parlar és el que més els ajuda.
I, continuant amb el teu fill, si ha d’agafar un llibre, en quin idioma ho fa?
Llegir per plaer només llegeix en francès… i creuem els dits! No crec que tingui prou nivell per llegir en català i castellà. Té, però, molt interès per escriure correctament, per no fer faltes d’ortografia.
I pel·lícules?
Pel·lícules, les puc posar en xinès… i els interessen igual! El gran escull les pel·lícules en funció de qui les veu. Si està amb mi o el seu pare, en els tres idiomes; amb els seus amics francesos, en francès; amb gent de Catalunya o Màlaga, mira algunes de les que hem portat d’allà. La llengua depèn de la companyia.
Barregen els tres idiomes?
Cada cop barregen menys, excepte algun renec que al meu fill li surt en francès… Les nenes barregen més. Tot el que fa referència a vocabulari de nens petits, ho diuen en francès: “xumet” és “tetine“, “pitet” és “bavoir“… També diuen que les coses no són ni “belles o beaux ni lletges” o frases com “tiro això a la poubelle“. Ara bé, diuen que van al “cole” i que mengen a la “cantine” (sense l’accent francès per a la terminació -ine, és a dir, amb pronunciació catalana).
Per aquí a París suposo és habitual que la gent conegui Catalunya i el català?
Jo no dic que sóc catalana fins que em senten parlar amb els nens. Aquí hi ha molta gent que parla o xampurreja el castellà i fan ganyotes quan em senten parlar en català perquè no reconeixen la llengua. Però, en general, no he insistit massa en el fet català perquè França és un país molt centralista. L’enyorança m’ha agafat fa poc i he buscat més contactes amb Catalunya, com el grup que et comentava o la comunitat virtual de Patufets i Quan el català és minoria.
Què et semblen?
A mi m’encanta! És molt dinàmic! A més, va molt bé perquè a vegades ens sentim una mica aïllats… i transmeteu tanta energia…!
Bé, ara estem de vacances, anem a mig gas…
El meu gran també fa vacances, ara. Mira, ara arriba, que estava jugant amb els seus amics. Espera…
– Què vols?
– Puc agafar-ho?
– Això és de l’Anna?
– No
– Sí, sí que pots.
Mira, veus? El que et deia: parlem en català, eh!
Hola, Àlex
– Hola!
– Aquesta és la noia de l’entrevista…
– Mama, anem al bosc.
– Vaig a buscar les tates d’aquí a mitja hora, no trigueu.
– D’acord
À tout a l’heure!

Anuncis

2 pensaments sobre ““El meu fill sap que parlar tres idiomes és una gran riquesa, però que ha d’invertir més temps en fer els deures”

  1. patufetsalmon Autor de l'entrada

    A la pàgina del Facebook Quan el català és minoria, tres “Martes” han comentat l’entrevista. Des de Sud-àfrica, la Marta apunta que el tema de les arrels també la porta de cap i que la seva filla, de cinc anys, sempe troba a faltar família i amics sigui a Sud-àfrica o sigui a Catalunya; afegeix que és natural que en algun moment la seva filla decideixi quina part de la seva identitat, context, relacions i passat la defineix més, igual que va fer ella. Des d’Anglaterra, la Marta comenta que a ella li passa el mateix amb els deures: quan ajuda a les seves filles de vuit i deu anys a fer-los, dóna les explicacions en anglès quan es tracta de matemàtiques, llengua o qualsevol altra assignatura. Des d’Alemanya, la Marta s’apunta al debat sobre els deures i mostra la seva preocupació perquè aviat la seva filla, de sis anys, començarà l’escola i li tocarà ajudar-la; per ara, la Marta procura no utilitzar paraules en alemany, però li costa estar sempre en guàrdia… i en qüestió de deures li sembla que serà més difícil. Afegeix com a temor el fet que potser la seva filla els desautoritzi com a pares, ambdós catalans, quan vulguin donar-li alguna explicació en alemany.

    Respon
  2. Retroenllaç: “Sabeu si tinc esperances per a que algun dia em parlin en català?” | Patufets al món

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s