Llengua: cos i vincle, per Mireia Serra

ImatgeEl sistema educatiu tradicional, que ha repetit estructures i dinàmiques de forma persistent durant els últims 200 anys, està arrelat a la idea que l’aprenentatge es produeix de forma òptima si parteix de la impossible separació entre

                                        cos/ment,   cos/entorn   i    jo/l’altre

Actualment són moltíssims els educadors, acadèmics i autors que qüestionen aquestes estructures i dinàmiques, i insisteixen en la revisió d’aquest sistema tradicional per a formular-ne un que reconegui aspectes com l’experiència sensible, la llibertat individual i el vincle amb l’altre. Aspectes absolutament essencials en el desenvolupament individual i col·lectiu- arreu sorgeixen iniciatives pedagògiques que d’una manera o altra posen èmfasi en l’acompanyament emocional, la creativitat, el joc i l’experiència sensorial-motora, i que des de la pràctica pedagògica reivindiquen una determinada manera d’entendre la vivència individual, on, enlloc de separar, es fa un exercici de relacionar, unir o integrar, per d’aquesta manera respectar tant la naturalesa del nen com la de l’adult.

Les sessions de psicomotricitat i llenguatge que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són una d’aquestes iniciatives. Jo no puc concebre llengua sense cos, sensació i moviment. Penso llengua i penso experiència, espai, context i vincle. Penso llengua i penso música, i ritme. Penso llengua i penso llengües, totes les que faig anar. Separar(-me) sempre m’ha resultat difícil i angoixant.

El gener del 2004, acabada d’aterrar a Copenhaguen, vaig reunir un grup de nens i pares amb la idea de crear un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar. Ho vaig fer perquè les circumstàncies m’ho demanaven: tenia una filla de 2 anys que només sentia el català quan estava amb mi. La meva necessitat era —més que ensenyar-li el català com a estri de comunicació— compartir amb ella tot el que la llengua carrega de cos, sensació, moviment, experiència, espai, context, vincle i música. No parlo de la meva identitat catalana. Parlo de la meva identitat, que són moltes, i és única, i col·lectiva alhora. Parlo del meu cos, la meva música i la meva capacitat i necessitat de crear. Parlo d’intimitat.

La pregunta que m’ha guiat en aquest procés és molt simple: què podem fer, vosaltres i jo junts, que tingui sentit per a cada un de nosaltres i per al grup? Què ens interessa, què volem compartir? De què tenim ganes, ara?

No he pretès mai definir una determinada metodologia o uns determinats continguts —si bé puc dir que he anat trobant una dinàmica, un ritme i un to que sé eficaços. El que he anat definint és una forma personal de situar-me respecte als nens i pares  que vénen a les classes. I respecte a mi mateixa.

Aquesta recerca ha resultat en una pràctica que integra el procés d’aprenentatge de la llengua —en aquest cas el català— amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu (memòria, imaginació, sensibilitat, capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica), motrius (consciència corporal, coordinació, ritme  i sentits) i afectius: aquí l’objectiu és crear un marc on els nens puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. Són aspectes, tots ells, ja de per si interrelacionats,  i indestriables els uns dels altres.

Si hagués de fer classes amb adults, faria el mateix. Si hagués de fer classes a Catalunya, faria el mateix. També convidaria als pares a classe, perquè sóc de la opinió que treballar en família té un potencial enorme. El que si és cert és que, essent a Copenhaguen, la presència de l’acompanyant a les classes encara es fa més essencial. De fet, la necessitat que el nen aprengui el català, d’entrada, és de l’adult: els nens que han nascut i crescut en un altre país no la tenen, aquesta necessitat. I això és una cosa que em sembla molt important tenir present. La necessitat, en el nen, pot anar sorgint, o no.

A classes de català podem, per exemple, fer un exercici d’estar en silenci i escoltar música mentre movem les mans, seguint unes determinades pautes que jo he establert. Ho fem perquè un exercici així pot portar a connectar amb un mateix, i amb els altres, i aquest és, per mi, l’aprenentatge bàsic, tant per al nen com per a l’adult. A més, és només en aquest marc que altres aprenentatges —com el verbal— són possibles. I escoltar música i moure les mans pot resultar en una experiència intensa que després es pot transformar en una situació comunicativa de qualitat, si d’aquesta intensitat n’ha sorgit la necessitat d’expressar, en paraules, les vivències.

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional en relació a la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina, i actualment viu a Copenhaguen, on està cursant els estudis de Psicomotricitat (Psykomotorisk Terapeut uddannelse) i imparteix classes de Psicomotricitat i català a trenta nens i els seus acompanyants (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s